Crítica d’‘Amèrica’

¿Qui té por del passat esclavista de Catalunya?

S’estrena a la Villarroel el nou muntatge de Julio Manrique que explora la relació de la societat catalana amb el tràfic d’esclaus, ‘Amèrica’, una bufetada que ressona en l’espectador

¿Qui té por del passat esclavista de Catalunya?

Davis Ruano

2
Es llegeix en minuts
Manuel Pérez i Muñoz
Manuel Pérez i Muñoz

Periodista.

ver +

Espanya va ser l’últim país europeu a prohibir l’esclavitud a les seves colònies, una vergonya que es relaciona amb l’origen d’algunes fortunes catalanes. Sergi Pompermayer ha volgut burxar en aquesta infàmia en el seu text ‘Amèrica’ que arriba a la Villarroel amb direcció de Julio Manrique. El muntatge ens asseu a la taula d’una família de classe molt alta, tant que costa imaginar la mida de la seva riquesa. Reben visita, el jove hereu (Marc Bosch) presenta la seva parella (Tamara Ndong), una dona negra la presència de la qual remourà el tèrbol passat esclavista del llinatge. La situació no triga a desbordar-se i els contrastos revelen que, en realitat, les coses no han canviat tant com es podria esperar.

Com en les millors obres d’Albee, l’alcohol serveix de lubricant per portar les coses fins al límit. No trobarem, en canvi, el fulgor sofisticat d’una burgesia culta i brillant, al contrari, el grotesc s’abraça a la indecència, un retrat de personatges que podria semblar caricaturesc si no tingués una dosi tan alta de credibilitat. Els negocis poden haver canviat però la lògica de l’enriquiment salvatge continua podrida. A Joan Carreras li va molt bé el paper de dolent, interpreta el pare de família, obscè empresari incapaç de veure més enllà del benefici. Mireia Aixalà torna a estar esplèndida, un altre personatge excessiu com aquell de ‘Les tres germanes’ que li va valer un Max. Construeix la mare amb una induïda ingenuïtat: millor beure i mirar a una altra part per no haver d’afrontar la immoralitat del seu privilegi. 

Notícies relacionades

Tornem a disfrutar del ritme trepidant que Manrique imprimeix a les seves direccions, també del treball de detall de les interpretacions, per més que el repartiment no acabi d’estar del tot equilibrat. Més enllà dels protagonistes, l’obra avança també amb grans secundaris. Carme Fortuny interpreta l’àvia, la seva demència actua de catalitzador, memòria silenciada que emergeix en els moments menys oportuns. Aida Llop, per la seva banda, és l’essència del muntatge, el seu personatge de criada dona la dimensió actual d’una classe social que ha canviat esclaus per assalariats. 

‘Amèrica’ atrapa i convenç, la seva bufetada ressona i desmunta amb punteria la falta de lògica dels discursos de l’acumulació. Interessen una mica menys els ‘flashbacks’ al passat colonial, per més que acaben de remarcar els paral·lelismes amb el present. També la successió de finals encadenats resulta densa, tancament de trames que deixa tremolant la tan aconseguida versemblança.

Temes:

Teatre