Crítica de música

La Ludwig Band, en la seva nit dels miracles a l’Apolo

La banda d’origen empordanès va tancar la gira del seu segon àlbum, ‘La mateixa sort’, amb un concert entusiasta a cavall del seu torrencial folk-rock al qual va tenir col·laboradors com les veus del duo Tarta Relena

La Ludwig Band, en la seva nit dels miracles a l’Apolo

FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

En l’última dècada, la música catalana moderna s’ha omplert de trompetes i ritmes festius, i ara mira cap a les urbanitats traperes, però es manté, llest per encendre’s en qualsevol moment, el fil d’or que connecta amb la narrativa del cantautor i la sonoritat basculant entre el rock i el folk. Una cosa prodigiosa va ocórrer anys enrere amb Manel, i un nou espasme es manifesta ara amb un grup inaudit, La Ludwig Band, crescut amb el boca-orella, que aquest dijous es va anotar una nit victoriosa en una Apolo amb les entrades esgotades des de feia setmanes.

Era el tancament de gira del seu segon àlbum, ‘La mateixa sort’, i l’ambient era de celebració a cavall d’aquest cançoner desairós i entusiasta, amb un capitost, Quim Carandell, que ‘dylaneja’ a plaer en les seves inflexions vocals i deixa un rastre de crònica al·legòrica amb pistes bíbliques. Tot un món miraculós, el de La Ludwig Band, que no deixa de connectar amb una tradició molt catalana: a ‘El fill del rei’ va ser fàcil pensar en el Sisa més festiu o potser en aquell Rocky Muntanyola que amenitzava les remotes nits de Zeleste.

El toc tarambana

Notícies relacionades

Tot això agafa ben lluny aquesta tropa de joves crescuts entre Barcelona i Espolla (Alt Empordà), que sembla haver heretat maneres de fer pròpies del passat una mica irreflexivament, amb enginy literari i un toc feliçment tarambana. Allà, més que a Manel, poden fer pensar en la barra llibertària d’Els Surfing Sirles o en l’atabalament ‘free’ de Very Pomelo. Cal dir que els seus aires despentinats tenen un fons musical elaborat, amb riquesa tímbrica (guitarres, teclats i el toc excèntric del clarinet i el saxo d’Andreu Galofré), i la seva finalitat és fer pujar el públic al seu tren de tonades i ‘crescendos’, cantant tots junts i participant en una commoció col·lectiva: així va ser en el relat torrencial de ‘Tren a València’ (a compte de les tribulacions d’un immigrant albanès) o en els relleus de ‘Les calderes d’en Pere Buteru’.

En aquella nit de crema de naus van tenir convidats de la família, com el teclista original, Pau Esteve; el trombonista Eneko Urrestarazu, i les veus de Tarta Relena, que van posar cors ie-ie a la ‘Cançó núm. 8: Te’n recordes?’ i harmonies apaivagadores a ‘General Mitre’. Tot va confluir en el seu himne últim, ‘S’ha mort l’home més vell d’Espolla’, cant fúnebre amb galimaties i una tornada llesta per continuar flotant sobre els nostres caps per temps indefinit. Almenys, fins que La Ludwig Band tregui un altre disc.