Pilar Rahola rescata la lluita dels maquis i les tortures policials de la Via Laietana a la seva nova novel·la
‘Ocell d’aire i de foc’ és la història d’una jove que, en plena repressió franquista, trenca amb el paper de dona submisa per explorar la seva sexualitat i defensar la seva consciència política
Barcelona, dècada dels cinquanta. Un ja molt consolidat règim dictatorial continua castigant, vint anys després de la seva presa del poder, els enemics de la pàtria i els defensors de l’«anti-Espanya». Franco inaugura el Valle de los Caídos, la comissaria de la Via Laietana és un calabós ple de presoners torturats i, a les muntanyes de Catalunya, els maquis lluiten encara contra el feixisme.
La Nina és una jove de dinou anys que ha crescut en una família adinerada i, per descomptat, afí al bàndol nacionalista. El seu futur ja està decidit. Ha sigut educada en l’obediència i la submissió que els pertoca a les dones de la seva classe, es casarà, i formarà una bona família amb la qual desenvoluparà el paper de mare que li correspon. Però el seu avenir s’ensorra tan de pressa com un castell de cartes quan descobreix les missives escrites per la seva àvia, la Merceneta, fugida des de ja fa una dècada.
D’ella poc se’n sap. Només que va ser una traïdora que va abandonar el país en companyia del seu amant, un jueu que, al seu torn, també s’escapava dels nazis. Tanmateix, hi ha alguna cosa en els seus escrits que remou les entranyes de la protagonista. Arran de la lectura, la Nina descobreix la seva sexualitat, i neix en ella un compromís polític clandestí. Sospira per ser propietària de la seva pròpia vida. Abandona el rol de dama perfecta i inicia el camí cap a la llibertat, com un ocell d’aire i de foc.
I aquest, ‘Ocell d’aire i de foc’ (Editorial Columna), és precisament el títol que l’escriptora, periodista i analista política, Pilar Rahola, dona a la seva última novel·la. La quarta, i no sap si dir l’última, dins d’una saga de temàtica històrica de la qual també formen part ‘Mariona’, ‘Rosa de cendra’ i ‘L’espia del Ritz’.
Dones fortes i homenatges
La de la Nina és la història d’una jove forta que trenca amb els lligams del seu destí per obrir-se el seu propi camí. I, tot i que el seu caràcter rebel pot recordar el de l’autora, Rahola assegura que no és en ella mateixa en qui es basa. «Quan escrius, vas deixant restes de la teva personalitat a tot arreu i, per tant, hi ha una mica de mi a cada pàgina. Però penso que la protagonista és més aviat un àlter ego de la meva mare que meu. És un personatge que es construeix a si mateixa, i jo ja vaig néixer en una família republicana, antifeixista, i amb molts membres afusellats. La meva consciència política, la meva mentalitat liberal... em venen moblades de casa. En canvi, la meva mare sí que va haver de desenvolupar la seva ideologia per si mateixa, a mesura que experimentava certes situacions, i això també li feia prendre consciència del que significava ser dona en l’època que a ella li havia tocat viure.»
Hi ha una cosa especial en la mirada femenina que interessa a Rahola a l’hora d’escriure, sobretot, al tractar èpoques de conflicte. I és que les dones «sempre pateixen el doble, sigui l’època que sigui», assegura. Però això no significa que els homes no tinguin també un pes important en la seva literatura. ‘Ocell d’aire i de foc’ és també un homenatge a Quico Sabaté i als cinc últims anys d’activitat dels maquis, aquells grups armats que es van dedicar a lluitar contra el feixisme i la seva repressió.
Notícies relacionades«No he entès mai com pot ser que la resistència francesa contra els nazis estigui tan mitificada i a l’oposició espanyola contra el franquisme se la continuï considerant terrorisme. Es cometen molts errors a l’hora de parlar d’aquells anys, i la majoria parteixen d’un mateix punt problemàtic que és que, en el dia d’avui, a Franco continua sense tractar-se’l com el que va ser, un assassí de masses», explica.
L’escriptora que, per elaborar el llibre, ha tractat amb empatia i s’ha ficat a la pell de personatges franquistes, confessa que lluny de l’exercici literari, hi ha coses que mai podran justificar-se: «La història no és neutral, la formen víctimes i botxins. Hi ha torturadors que disfrutaven fent patir i, durant 20 anys, es van encarregar minuciosament de no deixar amb vida ningú que no pensés com ells. Són responsables d’actes inhumans i això, per a mi, com a ciutadana, és imperdonable»
