Joana Biarnés, la fotògrafa catalana que va immortalitzar els Beatles

«Joana Biarnés (1935-2018) era una persona vital, optimista, lluitadora i, sobretot, humil. Mai presumia dels seus mèrits i, tot i que fos conscient del privilegi d’haver viscut coses tan increïbles, per a ella tot allò era part de la seva feina», explica Jordi Rovira, periodista, director, guionista, i ara també escriptor de ‘No serà fàcil’ (La campana), el llibre que recopila la vida i la carrera de la fotògrafa catalana.

La seva és la història d’una dona excepcional que va treballar a contracorrent, mirant d’obrir-se camí en una professió «només per a homes». I ho va aconseguir. Però després de convertir-se en la primera fotoperiodista d’Espanya i retratar molts dels més grans personatges del país i de l’àmbit internacional, va deixar de banda la que fins aleshores havia sigut la seva carrera i va obrir el seu propi restaurant. Just quan semblava que ho tenia tot. ¿Què va poder decebre-la tant com per abandonar una passió que va descobrir de petita? 

I és que va destacar aviat pel seu talent fotogràfic, tot i que fos només a ulls del seu pare, fotògraf esportiu, i l’únic que des dels seus inicis va ser capaç de veure més enllà de la seva condició de dona per descobrir la particularitat de la seva mirada, aquella que a través de l’objectiu li permetia capturar instantànies memorables.  

Al costat d’ell, va fer els seus primers passos al món. Va començar com a ajudant, cobrint alguns partits de futbol. I tot i que comptava amb la protecció del seu progenitor, molt respectat en l’ofici, no es va deslliurar de crítiques i comentaris: ¡Una dona! ¿On s’ha vist això?

Doncs sí que es va veure, i tant que es va veure. Perquè Biarnés es va passar al món de la cultura i va acabar convertint-se a un dels grans ulls del món dels «artistes». Va fotografiar personatges de projecció mundial com Carmen Sevilla, Lucía Bosé, Lola Flores, Orson Wells, Ava Gardner, Rocío Jurat, Joan Manuel Serrat i Audrey Hepburn. El 1968 va acompanyar Massiel a Eurovisió i va immortalitzar sobre l’escenari la primera victòria d’Espanya al festival europeu de la cançó amb l’icònic ‘La la la’. Va ser també la fotògrafa oficial de la gira de Raphael. I es va convertir en «la protegida» de Dalí perquè, segons ella mateixa explicava, «li agradava que no era pàmfila i que l’acceptava tal i com era, amb totes les seves bogeries». 

«Joana no només es barrejava amb famosos, mantenia veritables amistats amb ells. Tothom amb qui parlava es quedava enamorat de la seva personalitat i a més era molt discreta i curosa, així que solia guanyar-se la confiança de les estrelles. Coneixia moltíssims secrets de les celebritats i mai els va revelar, ni tan sols els explicava al seu marit», assegura Rovira. 

Tres hores de fotos amb els Beatles

Aquesta mateixa proximitat va ser la que la va portar a retratar els Beatles. Proximitat i un punt de desimboltura, ja que quan va anar a l’aeroport disposada a captar l’arribada de les icones del pop a Madrid, va saber de seguida que aquelles no eren les fotografies definitives. No n’hi va haver prou amb un parell d’instantànies dels membres del grup baixant per l’escaleta de l’avió, ni amb les poques més que va poder fer durant el concert a Las Ventas, així que va comprar un bitllet per viatjar a Barcelona, on tocaven l’endemà, amb la fortuna que era el mateix vol en què viatjaven ells. 

Per descomptat, es va acostar per fer-los fotos, però després de rebre una negativa per part dels seus guardaespatlles, lluny de rendir-se, els va seguir fins a l’hotel i va accedir de manera clandestina (amb el muntacàrregues) fins a la planta on es trobaven. La seva persistència va conquistar els Beatles, que la van deixar accedir a la seva suite i fotografiar escenes de les gairebé tres hores que va passar amb ells aquella tarda. Una exclusiva valuosíssima que no va poder arribar a publicar-se, perquè el règim franquista va pressionar els mitjans de comunicació perquè apaivaguessin la magnitud d’aquell fenomen musical que «era una mala influència per als joves espanyols».  

Aquella censura va afectar profundament Biarnés, que cada vegada confiava menys en el futur de la seva professió. Però no va ser fins a la dècada dels 80, pocs mesos abans de complir els 50 anys, que va decidir abandonar per complet el seu ofici. Va ser l’auge del fenomen paparazzi el que va tombar per complet els ànims de la fotògrafa. «Allò la va decebre profundament», assegura Rovira, i abans de rendir-se davant aquesta nova tendència de consum d’imatges xafarderes, no va dubtar a vendre la seva càmera i girar full. 

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Va deixar tot aquell món de cop i es va dedicar plenament a posar en funcionament el seu restaurant. Va conservar les amistats que va forjar durant els seus anys de flaix i revelatge, i als seus nous coneguts, en un altre gest de la humilitat que la caracteritzava, els va explicar poc o res de les anècdotes del seu passat.  

En els últims anys de la seva vida, va tornar a sentir alguna cosa d’aquella connexió amb la càmera, però llavors ja li quedava poc més del 30% de visió, i res va tornar a ser el mateix. Ara, Jordi Rovira reconstrueix a ‘No serà fàcil’ els detalls perduts de la biografia de Joana Biarnés, la fotògrafa que «a partir de la música i la moda va construir el retrat de tota una època», explica l’autor.