La caixa de ressonància
¿Barcelona ja no és tanguera?
L’any que ve farà cent anys de la presentació del tango-cançó a la capital catalana, urbs que va ser batejada com a «tercera pàtria» del gènere de Río de la Plata per Enrique Cadícamo i que va acollir Carlos Gardel (i veus i músics de futures diàspores els segles XX i XXI). Avui amb prou feines queden vestigis de la ciutat més tanguera i, per extensió, més bohèmia.
Ballarins de la categoria ’salón’ en la desena edició del Mundial de Tango de Buenos Aires 2012. /
El setembre de 1923, un cantant argentí de virtuts discutides, Francisco Pancho Spaventa, actuava al teatre Novedades del carrer Casp (avui desaparegut), presentant el tango-cançó, evolució d’una música per ballar agafat, amb frec llibertí i immoral, que feia furor als salons parisencs. Ja havia passat per aquí Linda Thelma, amenitzant els tes dansaires, però Spaventa va ser «qui de veritat va introduir el tango cantat a Barcelona», com constata el principal entès en la matèria, Xavier Febrés, en un dels seus llibres referencials, ‘Barcelona, tercera pàtria del tango’ (que va firmar amb Patrícia Gabancho; Quaderns Crema, 1990).
¿Tercera pàtria del tango? Així va batejar la ciutat Enrique Cadícamo, després d’aterrar-hi a partir de 1928. El port de Barcelona era escala estable en la ruta a París, i va agafar forma el triangle. A l’hotel Oriente de la Rambla, després de demanar un cafè doble i un conyac, i encendre un altre cigarret turc, Cadícamo va escriure d’una tirada la lletra d’‘Anclao en París’. Una peça que faria seva Carlos Gardel, figura destinada a guanyar-se aquí simpàtics vincles: amics futbolers com Piera, Zamora i Samitier.
A l’hotel no hi ha cap recordatori d’aquesta fita tanguera, com tampoc n’hi ha al Teatre Goya, on, el 1925, Gardel va oficiar el seu debut europeu com a solista. M’explica Febrés que fa uns anys va plantejar-li al Goya la col·locació d’una placa commemorativa, però la proposta no va causar efluvis d’eufòria. En aquesta ciutat no som gaire experts a cuidar i lluir el capital acumulat, la memòria, quan parlem de música popular.
Notícies relacionadesAquest vincle transatlàntic estava destinat a reanimar-se, alimentat en bona mesura per les diàspores de 1976 (cop militar) i el 2001 (corralito). La catalaníssima rumba la va elevar a poesia un oriünd de Buenos Aires, Gato Pérez, i ha sigut notable la desfilada de veus, músics, creadors: d’un Horacio Fumero, còmplice de Tete Montoliu, a Nathy Peluso, a través de Sergio Makaroff, Marcelo Mercadante o Sandra Rehder, que fa uns anys deia en aquest diari que «Barcelona és tanguera, però li falta bohèmia».
¿I és possible ser tanguer sense bohèmia? Tanguer com actitud, esgotant l’espuma dels dies (i les nits). Alguna cosa d’això es troba a faltar en aquesta Barcelona on no només han anat desdibuixant-se els circuits associats al gènere, sinó que cada dia se’n va a dormir més aviat, i que després de la pandèmia ha retallat una mica més els horaris de la restauració perquè l’endemà toca aixecar-se ben d’hora, ben d’hora.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Festivitat local Els Catarres, Álvaro de Luna i Juan Magan, protagonistes dels concerts de les Festes de Maig 2026 de Badalona
- Leo Messi compra la UE Cornellà
- Experiència per a actors Es busquen figurants a Catalunya per a la pel·lícula de 'Els Beatles': aquests són els perfils i les ciutats per participar en el càsting
- Novetat editorial Keko Martínez, l'exfutbolista que va passar de retirar-se amb 24 anys en números vermells a planificar el patrimoni milionari de Joan Garcia i Jorge Martín: "Em vaig quedar buit"
- Successos Surt de la presó el veí en cadira de rodes de Bon Pastor acusat de matar un lladre