50 anys d’HBO: repassem les seves 10 sèries més històriques

David Chase no va inventar amb aquesta la televisió per a adults, ni va ser el primer ‘showrunner’ a apostar pels arcs argumentals extensos. Però amb l’estrena de ‘Los Soprano’, el 10 de gener de 1999, alguna cosa va canviar realment: es propulsava la idea de la telesèrie com a novel·la, com alguna cosa més que entreteniment funcional després d’un sopar copiós. Entre altres triomfs, Chase va aconseguir reinventar els símbols del cine de gàngsters inserint-los en un poc habitual ambient suburbà. I ens va entregar l’antiheroi seminal per excel·lència de la tele contemporània: Tony Soprano, encarnat per James Gandolfini amb crua vulnerabilitat.

Un altre gran David associat a HBO, David Simon, va utilitzar la seva experiència com a reporter policial per crear un ‘thriller’ de narcotràfic inusitadament verista i empàtic per igual amb agents de la llei i delinqüents. Cada temporada aborda una esquerda de Baltimore: la plaga de les drogues, la desintegració dels sindicats al port, el sistema escolar, un ajuntament posat en qüestió i la crisi dels diaris. La història (la tragèdia) continua, en certa manera, en la recent ‘La ciudad es nuestra’.

El que havia de ser en principi un especial d’una hora va acabar en telecomèdia longeva: aquest estiu es va confirmar la ¡dotzena! temporada. Tota la lògica. Larry David, cocreador de ‘Seinfeld’, es va inventar un personatge infinit amb aquesta gran versió semificcional de si mateix, un guionista i productor televisiu incapaç de jubilar-se del tot, neuròtic, misantrop, desesperat per les mostres diàries d’incivisme. Un home que pot carregar-se el seu matrimoni per un treu-me una taca de got en una taula: «¿Tu respectes la fusta?».

Una altra jugada arriscada però mestra d’HBO. A ningú li agrada parlar de la mort, però amb la seva encara millor sèrie, Alan Ball no parlava de cap altra cosa. Això era un drama laboral de tota la vida, només que situat en un lloc de moderat bullici: una funerària. Els disfuncionals Fisher miraven de mantenir-la amb vida després de la mort del patriarca i, alhora, tenir unes vides personals interessants abans dels seus propis finals, que (espòiler) arribàvem a presenciar en un desenllaç antològic.

En aquest fosc i poètic ‘western’, el gran guionista David Milch, mestre d’un llenguatge tan florit com obscè, elucubrava amb geni sobre el trànsit de Deadwood (Dakota del Sud) d’assentament il·legal a ciutat legítima. Com Chase en ‘Los Soprano’, va saber barrejar de meravella la trama general de cada temporada amb grans episodis autoconclusius. I com Siegel en el cine, va portar la violència a un altre nivell d’impacte a la televisió. La seva prematura cancel·lació va ser compensada el 2019 amb ‘Deadwood: La película’.

Gairebé un quart de segle després de la seva estrena, encara s’hi pensa com una sèrie simplement frívola i sense substància, només perquè a les seves heroïnes els agraden les sabates cares. Només fa falta veure-la amb un mínim d’atenció per descobrir una comèdia dramàtica tan veritable com hilarant en la seva exploració dels rols de gènere i les relacions amoroses-sexuals. Tot i que creada per Darren Star, va ser Michael Patrick King qui va depurar la proposta i la va convertir en poderosa i pionera ‘dramèdia’ de mitja hora.

Amb permís de ‘La casa del dragón’, el vaixell insígnia actual d’HBO és la tragèdia còmica i comèdia tràgica dels Roy, dinastia de mitjans embrancada en un procés de successió amb parts circulars i també abruptes explosions inesperades. Vols odiar els fills de Logan (Brian Cox), però no pots fer-ho del tot perquè, al cap i a la fi, són víctimes d’un patriarca atroç que sap reduir-los a nadons balbucients. Somriures d’embaràs s’encadenen amb ulls plorosos, tant dins de la pantalla com al sofà.

Gairebé tots els que van veure ‘Tiny furniture’ van quedar sorpresos per la capacitat de la seva directora per fer comèdia amb el buit quotidià. Però gairebé ningú podia preveure una cosa tan brillant com ‘Girls’, la sèrie creada per Lena Dunham per a HBO sota el mecenatge de Judd Apatow. Un manual imperfecte per buscar-se la vida després de la universitat i mirar d’entendre’s un mateix i els altres en els confusos dosmildeu; una alquímia misteriosa de l’humor amb el dolor, o una història emotiva sobre el final de l’amistat, entre mil coses més.

Notícies relacionades

‘¡García!’: un supersoldat franquista reapareix en el present

‘Caminos de la música’ torna a La 2 amb una visita a BCN en el primer capítol

Article a part mereixerien les minisèries (o els telefilms) de la cadena. Posats a defensar-ne almenys una, ens quedarem amb una no massa coneguda: la modèlica adaptació de Lisa Cholodenko de la ‘novel·la en històries’ que va valer el Pulitzer a Elizabeth Strout el 2009. La seva (anti)heroïna titular (Frances McDormand) és una profe de mates amb la mania de dir el que pensa, sobretot si té davant el seu marit (Richard Jenkins) o el seu fill (Devin Druid de jove i John Gallagher Jr. d’adult). A partir de la seva història, Cholodenko construeix una reflexió ressonant sobre família, vellesa i pèrdua.

L’adaptació de Benioff i Weiss de la saga ‘Cançó de gel i foc’, de George R. R. Martin, va enganxar públic divers malgrat (o gràcies a) la densitat del seu mapa geogràfic i humà (o no), contribuint pel camí a convertir la fantasia en el ‘mainstream’ del nostre temps. Fins i tot l’acadèmia televisiva va superar la seva fantafòbia per regalar-li la xifra rècord de 32 nominacions als Emmy (se’n va emportar una dotzena) per la seva temporada de comiat el 2019. ¿Immerescudes? A aquest cronista sí que li va agradar el final.