‘¡García!’: un supersoldat franquista reapareix en el present

Aquí també podem adaptar còmics, els nostres còmics. I portar a la pantalla històries limítrofes amb l’imaginari dels superherois. I fer-ho, a més, sense vergonya, sense escudar-se en la paròdia per si no se’ns pren seriosament. Aquesta és la triple reivindicació de ‘¡García!’ (HBO Max, des de divendres, dia 28), ambiciosa adaptació dels còmics de Santiago García (guió) i Luis Bustos (dibuix) a càrrec dels guionistes Carlos de Pando i Sara Antuña, que ja van convertir en sèrie ‘El vecino’.

En aquest encreuament de comèdia, acció i sàtira de caire polític, l’Antonia (Veki Velilla), una jove becària del diari ‘Crónica 24’, rep un sobre amb pistes que la podrien portar a la seva gran exclusiva: l’existència i ressorgiment, en el qual col·labora sense voler-ho, d’un agent secret de llegenda que fa seixanta anys que estava criogenitzat a la basílica de Cuelgamuros. Com un Capità Amèrica ‘cañí’, aquest supersoldat patriota (Francisco Ortiz) torna a l’acció i es troba en un país molt diferent del que coneixia, on els telèfons, els portàtils i la llet de civada són d’allò més normal. Amb l’Antonia aprendrà a deixar enrere els comandos franquistes, començarà a apreciar l’escala de grisos i intentarà bloquejar una conspiració que fa perillar la democràcia. 

Quan el primer volum de ‘¡García!’ va sortir a la llum el 2015, l’amenaça de l’extrema dreta no semblava tan real com ara. «Fa deu anys, Ayuso o Abascal haurien semblat personatges paròdics construïts des de l’altre costat», diu el director alacantí Eugenio Mira (’Grand piano’), tant o més autor de la sèrie que De Pando i Antuña. «Aquesta classe de polítics ha abraçat l’exageració i ja n’hem vist els efectes. En la sèrie parlem d’això i de com es construeixen coses que, en principi, simplement passen. En la tradició del ‘thriller’ polític dels setanta sempre s’ha parlat d’aquesta estimulació des d’una mà negra perquè passin coses que es perceben com a naturals. Quan va sortir el còmic, això semblava impossible a Espanya. Tall a Villarejo, les trames del rei Joan Carles I, etcètera. ¡És al·lucinant!».

Segona unitat de J. A. Bayona 

Segona unitat de J. A. Bayona Des d’una certa distància, gairebé podria semblar que Mira s’ha pres unes llargues vacances des que va estrenar ‘Grand piano’, el seu ‘thriller’ estil De Palma sobre un pianista (Elijah Wood) obligat a no fallar una sola nota per un franctirador que amenaça en la distància. En realitat no va deixar de treballar, tant en projectes propis com al servei de grans produccions. Dues pel·lícules en anglès, amb rodatge previst als Estats Units, van caure de la seva agenda. La primera perquè «un actor era l’excusa de tot el finançament i, dues setmanes abans de llançar el comunicat, va rebre una oferta de Marvel i se’n va anar». La segona va caure per col·lapse de la productora. Durant aquests anys, Mira ha continuat exercitant tècnica com a director de segona unitat de J. A. Bayona en ‘Lo imposible’, ‘Un monstruo viene a verme’ i fins i tot el ‘blockbuster’ ‘Jurassic World: El regne caigut’. 

La pandèmia podia haver sigut una estocada definitiva, però gràcies a ella Mira va poder saltar d’un projecte (una sèrie que es va retardar) i colar-se en ‘¡García!’, més que un treball alimentari. «Per mi són sis hores de ficció que doblen la meva obra cinematogràfica. La meva intenció era dirigir-la, no només realitzar-la. No arribar amb les meves ulleres de sol i el meu ‘latte’ i col·locar-me darrere del monitor. Volia dissenyar-la a fons i que la preproducció consistís a saber com portar a terme això que he concebut». 

Prendre’s el gènere seriosament

Notícies relacionades

‘El club de la medianoche’, la sèrie de Netflix: flirtejant amb el més enllà 

‘El problema dels tres cossos’

Prendre’s el gènere seriosament Mira va arribar al projecte atret per la possibilitat d’explorar llenguatges (algunes parts de la sèrie remeten els serials dels quaranta) o, com dèiem al principi, defensar una cultura pop nacional sense por de res. «¿Per què als Estats Units podien fer una pel·lícula com ‘Caçafantasmes’ i aquí havíem de conformar-nos amb ‘Aquí huele a muerto’? Les dues pel·lícules són projectes per al cine de comediants que han triomfat en televisió. Això es va trencar –una mica tard, però es va trencar– amb ‘El día de la bestia’: amb ella es va vertebrar un passadís que feia possible somiar amb productes nacionals com els que ens entusiasmaven de la cultura anglosaxona». 

A ‘¡García!’ no falta la sàtira, però sí la paròdia. Tampoc esperin tòpics divertits en la música composta per Mira amb el seu àlies Chucky Namanera. «Em vaig prometre a mi mateix que no utilitzaria guitarres a l’estil James Bond fins a l’episodi tres, quan existeix una missió i té sentit. Fins i tot allà es trobaran un gir. Tampoc vaig utilitzar el flamenc, sinó metalls llatins, com a ‘Sed de mal’. I, si hi havia guitarra espanyola, havia de ser èpica, havia de ser més aviat De Falla».