Res és comparable a Sinead O’Connor

I pot ser que sigui cert, perquè la carrera de la cantant irlandesa, nascuda a Dublín el 1966, amb poques d’altres es pot comparar. De l’estrellat –premi Grammy inclòs– a la polèmica per defensar tot allò que cal defensar. La pel·lícula, que es projecta aquest dissabte a la gala de cloenda del festival In-Edit de Barcelona, comença amb una de les imatges més doloroses en la seva trajectòria, quan va ser esbroncada pel públic congregat al Madison Square Garden novaiorquès durant un concert d’homenatge a Bob Dylan, el 16 d’octubre de 1992. L’escena s’atura en un altre primer pla d’O’Connor mirant entre desafiadora i entristida a l’audiència.

Passat l’equador del film, l’escena es recupera. Veiem llavors com Kris Kristofferson surt a l’escenari per recolzar-la i dir-li que no els faci cas. Tot seguit, O’Connor demana al teclista que deixi de tocar i interpreta ‘a capella’ el tema ‘War’ de Bob Marley, quan en realitat havia de cantar el ‘I believe in you’ dylanià. Cada vegada amb més ràbia. La seva veu s’imposa a l’esbroncada. Quan acaba, la mirada cap al públic és gairebé de menyspreu, tot i que després plora i es deixa consolar per Kristofferson, un individu sempre íntegre.

Aquella actuació va tancar la quinzena tràgica per a O’Connor, el final de la seva carrera. I tot, per expressar ben clar el que d’altres saben però callen i, amb això, atorguen. 13 dies abans, el 3 d’octubre, O’Connor va ser convidada al programa ‘Saturday night live’. Va interpretar ‘War’, també ‘a capella’, i al final va estripar a trossos una foto del papa Joan Pau II. L’escàndol va ser majúscul, és clar. Amb l’Església no es juga. Ni amb la consciència patriòtica dels Estats Units, també qüestionada per la cantant.

Per això la van esbroncar al Madison Square Garden i la van condemnar als diaris després d’estripar la foto del summe pontífex. I van oblidar que O’Connor s’havia significat clarament contra el racisme, l’homofòbia, el patriarcat, la pederàstia, els abusos de l’Església i la guerra de l’Iraq. De poc li va servir. El 1992 va marcar el final d’una carrera que havia començat només set anys abans en actuacions postpunks a Dublín i Londres.

Tot això resulta molt apreciable al documental, però no és l’únic interessant. La directora indaga en les complexes relacions familiars, les músiques que escoltava de petita, el que va representar la seva tallada de cabells –un rapat de nova i radical feminitat, tot i que també se la va associar als ‘skin heads’–, el seu embaràs, les pressions de la indústria discogràfica, l’actuació en la cerimònia dels Grammy de 1989 amb el logo de Public Enemy pintat al cap i el boicot posterior a aquests mateixos premis.

Notícies relacionades

20 títols recomanats de l’In-Edit 20

Sinéad O'Connor, la veu pura

Ferguson ha eliminat per complet les entrevistes físiques per dotar d’un ritme més fluid la pel·lícula. Sobre una ingent quantitat d’imatges familiars, actuacions, videoclips i programes televisius de l’època, escoltem la veu de la mateixa O’Connor i declaracions del que va ser el seu marit i bateria, John Reynolds, i d’amigues, el germà, professores, músics, periodistes i publicistes. Un retrat polièdric en primera i tercera persona.

‘Nothing compare’ acaba amb una actuació actual d’O’Connor. Ordenada sacerdot el 1999 per l’Església Tridentina Llatina, es va convertir a l’islam el 2018 i va canviar el seu nom pel de Shuhada Sadaqat. Ningú l’esbroncarà mai.