‘13 exorcismos’: de Sacristán a exorcista

Les possessions demoníaques formen part de l’imaginari col·lectiu i la cultura popular a través del gènere de terror, però no s’ha d’oblidar que constitueixen una pràctica arrelada des de l’antiguitat. Són moltes les pel·lícules que han abordat aquest vessant dual utilitzant la realitat com a manera d’introduir-nos en un univers on es dona la mà a la suggestió i el fanatisme religiós. Scott Derrickson va practicar aquesta ambivalència en la formidable ‘L’exorcisme de l’Emily Rose’, contraposant la raó i la possibilitat de la presència del mal entre nosaltres. Una cosa semblant passa a ‘13 exorcismos’, que parteix d’un cas pròxim en l’espai i en el temps en què una adolescent va ser sotmesa a una sèrie de tortures físiques i psicològiques per treure-li el dimoni que tenia a dins. 

Jacobo Martínez debuta en la direcció amb una pel·lícula que en la seva primera part és capaç de crear les dosis justes de suggestió i de mal rotllo, potser perquè ens introduïm en l’espai mental de la protagonista (extraordinària María Romanillos), en la seva psique adolescent que arrossega la repressió i la culpa heretades de la seva família. Tot i això, a mesura que avança la trama, la perspectiva es difumina i veiem la parafernàlia des de fora, de manera que l’equilibri entre la realitat i la fantasia es perd, ja que no és capaç d’apostar per una cosa ni per l’altra. El clímax resulta precipitat i confús, i llança per la borda els èxits del seu inici pertorbador.