‘El agua’, d’Elena López Riera: la llegenda de la nòvia del riu

Entre els plecs de l’observació documental, la realitat social d’uns paratges molt concrets i una història mítica es desenvolupa el primer llargmetratge d’Elena López Riera. A ‘El agua’ trobem el rastre de treballs anteriors com el curt ‘Los que desean’, sobre carreres de colomins pintats a mà. A la franja que separa Múrcia de la localitat alacantina d’Oriola es troben personatges de diferents generacions encallats pel temps, la laxitud del lloc i els ecos d’un relat fantàstic relacionat amb els desastres provocats per les riuades fluvials. La fantasia té com a protagonista una dona tan enamorada de l’aigua que el riu va acabar per engolir-la.

López Riera observa la vida d’una adolescent a partir d’aquesta premissa, les relacions amb les seves amigues, mare i àvia. Podria semblar un altre film sobre la quotidianitat trencada de l’adolescència rural, però és també un relat entorn d’allò sobrenatural i una reivindicació de llocs que no tenen res a veure amb la centralitat oficiosa d’una part del cine espanyol. Observació i fascinació mítica es conjuren per funcionar a l’uníson en una pel·lícula en la qual la naturalitat dels joves intèrprets professionals xoca una mica amb el treball de les dues actrius que encarnen la mare i l’àvia de la protagonista, Bárbara Lennie i Nieve de Medina. Un xoc potser buscat, però que no acaba de funcionar.