Crítica de ‘Dúo’, de Meritxell Colell: dansa a l’altiplà

En el seu primer llargmetratge, ‘Con el viento’, la directora Meritxell Colell va explicar la història de la Mónica, una ballarina que treballa a Buenos Aires i torna al seu poble natal burgalès perquè el seu pare es troba molt greu. Al seu següent film, ‘Dúo’, Colell recupera aquest mateix personatge just on va concloure l’anterior pel·lícula. Després de la mort del seu pare, la Mónica es va quedar durant 12 mesos al poble per ajudar la seva mare a vendre la casa familiar. Alliberada d’aquella experiència d’autoconeixement i reconeixement amb la mare, emprèn ara un viatge per la serralada dels Andes juntament amb la seva parella, representant als pobles de la zona una obra de dansa que és, en el fons, una catarsi i una última oportunitat per a la relació afectiva entre tots dos: ells volen representar-la, tot i que ningú vulgui veure-la.

Després de la tornada a casa mostrada a l’anterior film, ‘Dúo’ planteja el retorn a un mateix a través de la indagació en la dualitat que estableix tota relació de parella, però que està present també en les lleis inexorables de la naturalesa i el temps: Sol i Lluna, dia i nit, fred i calor, muntanyes i planícies. El resultat és una pel·lícula molt física, cos a cos, sorollosa i silenciosa alhora, un document sobre els seus personatges protagonistes –buscant-se a si mateixos a l’altiplà– més que una ficció o un documental sobre l’aventura compartida de tots dos.