Crítica de ‘Buena suerte, Leo Grande’: un sensual pas a dos

La tercera pel·lícula de l’australiana Sophie Hyde transcorre gairebé totalment a l’interior d’una habitació d’hotel i es compon d’una sèrie de converses entre una viuda decidida a experimentar tota l’activitat sexual que el seu tediós matrimoni mai li va proporcionar i el treballador sexual que ha contractat perquè l’ajudi en la seva missió. En quatre trobades successives, els dos personatges parlen per intercanviar opinions i a poc a poc anar fent caure les barreres que a ella li impedeixen sentir-se prou còmoda per tenir valor de fer el que creu que ha vingut a fer.

En el procés, Hyde maneja aquest material narratiu amb humor i agilitat i deixa que els diàlegs generin una atmosfera de subtil sensualitat. Els diàlegs només perden interès quan la parella s’embranca en un debat, innecessari i ple de didactisme, sobre el treball sexual i la falta d’acceptació social que pateix. Però, fins i tot en aquell moment, la pel·lícula funciona com a aparador de les magnífiques interpretacions dels dos actors protagonistes, especialment de la d’Emma Thompson, aclaparadora per la seva varietat de registres i la seva franquesa. Pel que fa al nu de la britànica en un moment de la pel·lícula, ha sigut generalment qualificat com «un acte de valentia», sens dubte unes paraules que són un indicatiu de les expectatives que les dones continuen veient-se obligades a complir.

 

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda