La gran estafa de ‘Peaky Blinders’

El pròxim Museu Vivent del Black Country, a Dudley, brinda un dels escenaris més idiosincràtics de la sèrie, el tinglado de Charlie Strong, que d’alguna manera preserva els orígens gitanos de la família i on tan aviat es tanquen assumptes d’altura que s’arma la tropa amb objectes per colpejar i trinxar.

Oh: el molt proletari carrer on els Shelby tenen el seu negoci d’apostes tampoc és a Birmingham, sinó que es tracta de Powis Street, a Liverpool. La mateixa ciutat on hi ha Admiral Grove, un altre carrer del feu primigeni dels Peaky Blinders i on va néixer ni més ni menys que Ringo Starr.

Banda sonora

La casa de la tieta Polly és al conjunt residencial Port Sunlight, a Wiral, al costat de Liverpool, mentre que l’oficina de Tommy es troba en un edifici industrial del carrer Cater, a Bradford. El cementiri Undercliffe de Bradford, la seu de l’ajuntament d’aquesta ciutat, la catedral i el Saint George’s Hall de Liverpool i el Town Hall de Leeds subministren altres localitzacions.

Tot i que no hi hagi res a veure de ‘Peaky Blinders’, Birmingham ocupa un lloc destacat en la cultura popular moderna. La formidable música de la sèrie, d’anacrònica orientació after punk, però és igual, podria haver sigut igualment formidable i més pròxima a la ciutat i les imatges siderúrgiques de la ficció. No debades de Birmingham són originaris Black Sabbath i Judas Priest. Apa que no haurien rimat cançons dels dos tòtems del heavy metal amb l’estètica de ferro i flamarades de la sèrie. Però el heavy metal, ja se sap, no és ‘cool’.

Notícies relacionades

Multimèdia | Vacances en escenaris de sèrie

La música de ‘Peaky Blinders’: anacronismes rock d’alt nivell

Com a ciutat industrial i pròspera, Birmingham va ser el destí primerenc d’immigrants, cosa que reflecteix ‘Peaky Blinders’, tot i que no gaire. Alguna cançó del fabulós i paisà grup de reggae-pop The Beat no hauria desentonat. Més difícil hauria sigut acomodar la melassa del mateix estil d’UB40.

I ja directament impossibles de conjugar amb el to de la sèrie serien les cançons de l’Electric Light Orchestra de Jeff Lynne i, per un breu període, Roy Wood, el grup més cèlebre sorgit de Birmingham (i, posats a fer, gairebé de qualsevol ciutat). Intentin imaginar ‘Last train to London’ com a fons sonor d’un desplaçament de Tommy Shelby amb barcassa. No és no.