Sónar: «Falta decisió política perquè Barcelona sigui un ‘hub’ de creativitat digital»

-Ventura Barba: De moment, ens ha estudiat un catedràtic de l’IESE, José Luis Nueno. Vam ser el seu primer «cas», com en diuen ells, d’empresa d’entreteniment.

-Sergio Caballero: Els alumnes et deien: «¿Feu tota aquesta feina i guanyeu tan pocs diners?» Són senglars dels negocis.

-Ricard Robles: Et feien raonaments salvatges. «¿Quants artistes teniu programats?» 125. «I, d’aquests, ¿quants són famosos?» 40. «¿I molt famosos?» Un. «Doncs... ¿per què feu la resta de coses?» És que nosaltres fem un projecte amb dimensió cultural que comporta altres actors i altres valors afegits.

-V. B.: Nueno ens deia que érem el contrari del que explicava als alumnes. Però també ens deia: «Si fa tants anys que teniu èxit, deu ser que alguna cosa feu bé».

D'acord, però, ¿què ensenyaria una càtedra Sónar?

-S. C.: L’actitud de buscar sempre coses noves. I la barreja de disciplines artístiques, que quan vam començar estaven molt dividides i ja no tant. La tecnologia digital ha permès que tot això sigui ara molt diferent.

-R. R.: Fins i tot s’ha ampliat el concepte de creativitat. Ja no és només patrimoni dels artistes. La nostra voluntat sempre ha sigut que el festival fos una casa comuna per a molts perfils de creadors. Teixim espais, incitem que creadors de diferents àmbits expliquin els llenguatges del futur. Si reviséssim ara els documents de quan pensàvem el festival, hauríem de matisar-ne poca cosa. 

¿Poden posar un exemple de col·laboració entre art i ciència que els hagi fascinat especialment?

-V. B.: A la Vall d’Hebron tenien un problema amb metges i personal sanitari. Era difícil que es posessin a les sabates d’un pacient, encara que fossin molt empàtics. Vam embarcar gent del nostre entorn i vam gravar, amb un sistema de so binaural 360, tota l’experiència d’un pacient: comença per urgències, acaba sent operat, va després a planta... El resultat va ser un clip de dos minuts que, des d’aleshores, és obligatori que l’escolti qualsevol persona que treballi a la Vall d’Hebron. I realment posa els pèls de punta.

-S. C.: El soroll de les lliteres, els cops a les portes dels ascensors, les converses que tenen a la nit sobre futbol... I tu estàs allà fotut escoltant-ho tot.

Enric Palau: És molt enriquidor mediar entre el món acadèmic i científic i el món creatiu, que estan molt separats i no sempre s’acaben entenent. Però per fi grans empreses, i fins i tot el CERN, tenen artistes en residència.

-V. B.: Cada vegada és més usual que grups d’innovació d’empreses tinguin un creador que no és enginyer, que posa aquest ingredient de «construirem sense tocar terra». En un món que canvia tan de pressa, on no hi ha terra ferma, els que són capaços d’imaginar futurs són els creadors que venen del nostre territori habitual.

El discurs de la interacció entre àmbits creatius, d’investigació i d’empresa s’ha convertit en un mantra modern per a administracions i corporacions. ¿Ho celebren o tenen la sensació que els han robat la cartera?

-V. B.: Jo ho veig com una validació d’una hipòtesi que es va construir fa molts anys i que ara, no diré que sigui la norma, però sí que és el camí que cal seguir.

¿Els incomoda que es parli del Sónar com una marca?

-S. C.: A mi m’encanta. Crear una marca és una feina. És collonut.

E. P.: Per mi, qualsevol cosa que perduri en el temps és una marca.

-S. C.: Però hi ha coses que perduren i no tenen marca. No tenen valor de marca. El Sónar té valor de marca i això fa que molta gent de molts llocs vingui des de fa molts anys. ¿Per què? ¿I per què no es copia el model? Perquè és una marca única que has construït.

-V. B.: Millor marca que producte.

¿Amb quines institucions barcelonines han establert les millors complicitats?

-R. R.: Hem treballat amb la majoria dels actors culturals i científics. Amb alguns, com el Barcelona Supercomputing Center i la UPC, de manera reiterada.

-V. B.: En un moment històric, amb el CCCB i el Macba.

E. P.: També hi ha altres complicitats. Moderat, per exemple, assistien al Sónar com a fans i això els va inspirar per fer música. I John Peel [discjòquei estrella de la BBC] feia cada any el seu programa des del Sónar i després punxava coses que havia descobert aquí. Va ser una relació molt interessant.

El Sónar ha celebrat aproximadament un centenar d’edicions a l’estranger, amb més o menys continuïtat, i continua sumant-ne de noves, com el Sónar Lisboa. ¿Quina imatge creuen que es té internacionalment de Barcelona?

-V. B.: Un apunt. La primera part del fet de sortir a l’estranger és que aquests senyors [Barba es va incorporar posteriorment a la direcció del Sónar] van construir una cosa a Barcelona que interessava a la gent de fora. El 1994, quan no hi havia pràcticament internet ni vols ‘low cost’ i la gent havia de pagar un bitllet d’Iberia o de British Airways per venir. És a dir, que un anglès pagués un vol caríssim per viure una experiència cultural a Barcelona em sembla molt bèstia, molt trencador. Pel que fa a la pregunta, quan ens truquen, busquen l’ADN del Sónar, que sens dubte incorpora d’alguna manera la ciutat de Barcelona.

-S. C.: El Sónar va ser el primer festival que passava a l’interior d’una ciutat; és més, dins d’un equipament cultural [el CCCB]. Quan els equipaments culturals es pensaven encara per penjar quadros i fer exposicions. Suposo que això també deia alguna cosa de Barcelona.

E. P.: Quan algú ens ve a buscar, té un interès pel Sónar, però també és un interès vinculat amb l’imaginari que existeix de Barcelona.

Una altra idea convertida en mantra d’administracions i empreses és la de ‘hub’. ¿Barcelona és o té potencial per ser un ‘hub’ de creativitat digital?

-S. C.: Barcelona era un ‘hub’ creatiu absolut els anys 1996-98. D’artistes, rotllo grafiti, i de músics. I els polítics no se n’havien adonat. Al revés. Hi anaven en contra.

-R. R.: Barcelona ha sigut en alguns moments la ciutat del disseny, la gastronomia, l’arquitectura... ¿Per què no pot ser un ‘hub’ de creativitat digital? N’hi ha elements. Som molts els que treballem en xarxa amb l’estranger i alhora localment. Però una articulació de tots aquests projectes requereix una decisió política.

¿I no s’ha pres?

-R. R.: Els ingredients hi són, però potser falta un lideratge per a un projecte que sigui capaç de recórrer als actors. I és una decisió important: en aquesta ciutat, quan les fórmules públicoprivades s’han desenvolupat bé, s’hi ha pogut arribar. No ens amagarem: el Sónar pot ser un element fonamental de tot això.

-V. B.: El personal s’ho ha de creure, perquè la ciutat no pot ser un ‘hub’ de tot. Has de triar amb quines dues o tres opcions vols jugar i fer l’aposta.

Centrant-nos en la música electrònica, ¿quin espai ocupa Barcelona a escala internacional?

E. P.: El Sónar va néixer en un moment en què hi havia un desfasament entre la magnitud que agafava el festival com a esdeveniment de cultura electrònica i el que hi havia a Barcelona en matèria de segells discogràfics i de músics. Això ha canviat i molt.

-R. R.: Així com als 90 podies parlar de Bristol, Manchester i Berlín, ara no pots parlar de cap capital que lideri l’escena electrònica.

-V. B.: Per començar, perquè la gent pot treballar en xarxa sense estar físicament ubicada al mateix lloc o estudi.

E. P.: Aquí hi ha artistes molt rics que disparen en totes les direccions i això és igual d’interessant que crear un toc comú. Hi ha moltes grans capitals musicals que no tenen un so específic. ¿Quin és el so de Londres?

¿Quant de temps dediquen a crear els atractius relats de cada Sónar?

-R. R.: No és intencionat, no és una estratègia de màrqueting. Això sí, la setmana abans de la presentació a la premsa t’obligues a imaginar l’acte i moltes de les coses que has fet de manera espontània emergeixen i s’alien. No és que vuit mesos abans pensis: «Construirem un relat sobre el tema mediambiental i la diversitat cultural».

E. P.: Hi ha anys que et ve donat. L’any del Japó, per exemple, teníem 20 artistes japonesos. Però la norma és que anem detectant, amb la intuïció que hem anat desenvolupant i amb la participació de gent jove que s’ha anat incorporant a l’equip, i després creem una manera d’explicar-ho.

 ¿En quin règim està el Sónar a Fira de Barcelona ?

-V. B.: En som inquilins.

Inquilins que, podríem dir, el 2019 van ser desnonats a favor d’un altre inquilí.

-S. C.: Va ser molt dur. Ens vam sentir molt sols.

-R. R.: No teníem un model contractual per poder treballar amb projecció i tranquil·litat. Estàvem permanentment amenaçats pel que fos. El 2019 va ser una fira de maquinària tèxtil que puntualment havia de passar per la ciutat i que ens va obligar a moure les nostres dates habituals. No hi va haver ningú a la Fira capaç de dir: «No moguem coses que són d’aquí i que tenen un valor afegit per una cosa puntual».

¿La relació contractual amb la Fira ha millorat? ¿No pot tornar a passar un episodi com el del 2019?

-R. R.: Ha millorat i no hauria de tornar a passar. Però en fi...

-S. C.: ¿T’imaginaves la covid? A mi no m’estranyaria que ara vingués un meteorit.

-V. B. Llavors vam pensar que el 2019 era el pitjor any de la nostra vida. Tot el que vindrà després serà millor. I el 2020 i el 2021 amb el virus vam haver de cancel·lar dues edicions.

Vist des de fora, i més enllà de 2019, fa la sensació que al Sónar li ha anat tot molt bé des del primer moment: una idea brillant, un desenvolupament brillant i actualitzacions puntuals. ¿Ha sigut així de bonic?

-S. C.: És clar que no. Quan vam començar el 1994 la música electrònica era sinònim música màquina. Buscaves marques i no entenien res. La música electrònica era el dimoni. La gent, inclosos els periodistes, esperava que els artistes suessin a l’escenari. Hem treballat molt i hem sabut reinventar-nos.

E. P.: Aquí vivim èxits, tensions i fracassos diàriament, però no s’exterioritzen. L’objectiu final és fer una cosa diferent i molt potent cada any. Ho vivim com una exigència de l’equip.

-R. R.: Si hem tingut sort, ha sigut pensada i calculada. Vam pensar molt quina mena d’esdeveniment havia de ser el Sónar. No és banal que al seu dia el subtituléssim «festival de músiques avançades». ¿Per què no electrònica? Perquè no només ens interessava la música electrònica, tot i que fos l’estil on hi havia les propostes més avançades. Després vam ampliar el concepte a multimèdia, un espai molt gran, no cenyit a formats i llenguatges que et puguin limitar. I el 2013 vam treure el concepte «festival» per transformar-lo en «Sónar: música, creativitat i tecnologia». Una combinació de factors que dona infinites possibilitats.

 ¿Han rebut alguna oferta oficial per traslladar el Sónar a Madrid?

E. P.: Hem fet coses a Madrid.

-S. C.: Un polític que ens truqui i ens digui «ei, veniu a Madrid», no. Mai. Zero. Això sí, de vegades algú et diu: «Els d’IFEMA diuen que si veniu aquí tot són facilitats».

-R. R.: Una trucada institucional, no.

Han coincidit les vostres dates amb les del Primavera Sound durant dues dècades. ¿Com qualifiquen la relació?

E. P.: (Llarg silenci) Cordial.

-V. B.: És una coexistència normal que ha afavorit no només els festivals, sinó també les indústries auxiliars, professionals, autònoms. Hem parlat abans del ‘hub’ digital, però crec que la indústria del directe és capital en aquesta ciutat. I en això hi hem guanyat tots.

¿Tenen alguna espina clavada en forma d’artista o projecte que no poguessin tirar endavant?

-R. R.: Ens hauria agradat molt portar Depeche Mode. I els Talking Heads, Prince... Alguna vegada s’havia parlat de Bowie. Però eren difícils d’aconseguir.

-S. C.: Falta que ens contestin els marcians quan es compleixin els 50 anys del festival.

E. P.: La nostra vocació principal és el rastreig del talent més emergent. No pensem en espines del passat quan ens identifiquem més amb el present i el futur. 

¿Han visualitzat com serà el Sónar de, diguem-ne, el 2049?

-S. C.: Cada deu anys, més o menys, hi fem canvis. Ara toca. Fa deu anys vam crear el Sónar+D. I ara, amb els 30 anys, la idea és que impregni tot el festival. Comencem aquest any amb un escenari nou i l’any que ve n’hi haurà encara més.

E. P.: No ens dediquem a les profecies com John Negroponte. Ens dediquem a acompanyar, o a promoure, o a potenciar que passin canvis. Però és difícil imaginar quins canvis seran.

Notícies relacionades

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

"Alegria, gratitud, emoció i, per què no dir-ho, sorpresa"

¿Ha corregut perill el festival durant els mil dies sense Sónar d’estiu?

-S. C.: Veus els números, la gent que tens, i és molt fort. En dos anys sense facturar pots deprimir-te i inflar-te a Trankimazin o començar a treballar molt. Hem après molt en aquest temps.                                                            :