Soft Cell, nostàlgia del futur 20 anys després

Quatre dècades després que el seu assalt a ‘Tainted love’ (el clàssic del ‘northern soul’ original en la veu de Gloria Jones) rebentés les llistes d’èxits, Soft Cell torna amb un àlbum que, segons ha advertit el duo, bé podria haver-se dit ‘Future nostalgia’ si no fos perquè Dua Lipa ja s’havia emportat el títol. Àlbum descregut, una mica melancòlic, però finalment triomfal, que transmet vocació de supervivència i fogonades d’eufòria a través de la runa dels vells somnis. 

‘Happiness not included’ és el seu primer disc en 20 anys, i mostra Marc Almond i Dave Ball reprenent l’estil que van encunyar a principis dels 80, un ‘erotic cabaret’ fet d’electrònica espartana i romanticisme portuari. El temps ha passat i ara guanya terreny la cavil·lació al voltant de com s’han desenvolupat les més remotes fantasies: aquí tenim el tema d’obertura, ‘Happy happy happy’, que convida a ballar no plorant, però sí fent examen de consciència entre insinuacions que tots vivim dopats per pastilles i artificis. «¿On han anat a parar les nostres esperances? / ¿Els nostres somnis innocents?» ¿Eren només contes de ciència-ficció?».

Records d’Andy Warhol

El disc entra amb facilitat a base del funk robòtic de ‘Polaroid’ (tema que evoca la seva trobada amb Andy Warhol), les ombres gòtiques de ‘Bruises on all my illusions’ (una «versió fosca de ‘Bedsitter’», segons Almond) i el número més efervescent, ‘Purple zone’, aliança amb Pet Shop Boys amb ‘sintes’ hereus d’‘Always on my mind’ i fons agredolç, apuntant a la soledat i el desemparament de les classes subalternes (vegin el costumista vídeo ambientat en grisos blocs de vivendes).

Ara que tantes coses apunten a una certa simulació de la felicitat, Soft Cell ve a dir-nos que podem accedir a moments de plenitud i evasió sense girar l’esquena a aspectes mundans ingrats i al cara a cara honest amb les nostres conviccions i il·lusions. Per aquí va el tema titular, acusant fins i tot la mare Anglaterra («no podem desinfectar la nostra història»), i el substanciós tram final de temes més recollits, en què Almond ens entrega un clímax bonic i serè, sospirant per un ‘New Eden’ a veu i piano. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

En el seu incontestable trajecte cap a la respectabilitat com artista (i autor), el més talentós dels ex One Direction aparca el trillat camí del lament confessional per apostar per un synth-pop dels vuitanta banyat en càlids efluvis soul (fins i tot funk, en la inaugural ‘Music for a sushi restaurant’). Ben jugat, Styles. Potser les balades desmereixen una miqueta el conjunt, però el captivador ‘single’ ‘As it was’ podria fer oposicions a una plaça entre les millors cançons pop de l’any. Rafael Tapounet

Amaia, la pamplonesa que va sortir d’‘Operación Triunfo’, ha crescut musicalment mentre fugia del focus. Ha compost un segon àlbum –amb Alizzz a la producció i alguna cançó excel·lent– que sembla un retrat fidel de la seva figura artística, la seva curta carrera i aquest pes de les expectatives i la responsabilitat. Un disc pròxim a l’indie des del pop, en què Amaia presenta el seu cor a la seva manera (de l’amor a la nostàlgia per la terra) sense dissimular: de vegades s’és vulnerable i d’altres toca estripar les cartes. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Sally Rooney podria ser arrestada per delicte terrorista després de mostrar el seu suport a Palestine Action

Mor als 79 anys Eduard Carbonell, exdirector del MNAC

El cinquè àlbum de Florence Welch no és el que sembla si fem cas del títol: més que una ‘rave’ sota la bola de miralls, proposa un aquelarre al voltant de la foguera, amb el seu halo de conte de fades i els seus ecos medievals. Àlbum de reafirmació d’estil, amb intimitat poètica catàrtica i abundant aparell pop (Jack Antonoff a la producció) en una col·lecció de cançons que creix en el tram final, amb ‘Daffodils’ i ‘My love’. Després de la pandèmia, una ombra de febre guaridora. J. B.

És, amb permís de Jon Batiste, l’ambaixador més destacat de la música de Nova Orleans de l’última dècada. Però a ‘Lift’ no hi ha una glossa a la seva ciutat. El ‘groove’, la mescladissa, els ritmes del carrer, els metalls que et despentinen, la sensació de comunitat, tot això està al servei de cançons que parlen d’altres coses. ‘Lift’ va de desamors i amors que surten bé, del difícil que és perdonar de veritat i d’agafar la vida per les banyes. Directe, pla, funky i contagiós. I 100% NOLA. Roger Roca