Borja-Villel, sobre la polèmica reordenació del Reina Sofia: «Qüestionar les categories pot irritar»

Manuel Borja Villel (Burriana, 1957) dirigeix des del gener del 2008 el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, capital de l’art modern a Espanya. Al seu despatx s’hi arriba per una porta que sembla la d’una fleca, com aquella que tenia sir Roland Penrose a l’ICA (Institute of Contemporary Arts), el temple anglès que va dirigir aquest gegant del coneixement pictòric del segle XX. Villel és una persona d’enorme activitat, que parla com si tingués pressa per saber el que pensa al mateix temps que ho expressa. Té un humor excel·lent, que l’ajuda a suportar atacs com els que ha rebut en relació amb iniciatives recents com la reorganització dels seus fons. L’evocació de tals diatribes, entre altres raons, el porten a dir, abans de començar l’entrevista, que estem, com cantava el mexicà José Alfredo Jiménez, en un món estrany, «‘muy raro’».

¿Per què creu que aquest món és estrany?

Està estrany perquè estem com als anys 30: amb guerres culturals, fake news, feixisme... Però en aquella època hi havia caps molt clars, amb idees i armaments: Mussolini, Hitler... Ara hi ha pallassos, gent que simplement parla. I la maquinària va movent-se. És estrany perquè és una època que sembla que està a punt d’esclatar. El neoliberalisme ha col·lapsat. La crisi econòmica del 2008 va demostrar que era fals, que no servia. D’altra banda, els que busquen la millora de l’ésser humà estan canviant d’escenaris i avui no pots separar ecologia de política, no pots separar raça de classe.... Quan ara es parla de la colonització per tornar a enfrontar la gent, tot s’enterboleix. A més, hi ha una espècie de Guerra Civil global, hi ha guerres culturals, hi ha un canvi de paradigma. I no sé si l’esquerra ho ha entès.

¿Vostè ho ha entès?

No ho sé. Crec en la institució pública, en els artistes... i això no es pot reduir a un algoritme. Allò poètic és irreductible. Un algoritme no pot condicionar-te. Però és el que hi ha. I això ens afecta a nosaltres. A veure: com que allò poètic és irreductible, fa por. Quan Duchamp va fer l’urinari, se’ns va dir que era art. Però després algú va dir que no, que això era disseny. Com que va entrar com a art, pagava menys. Bé, la capacitat dels artistes de fer-te veure el món d’una altra manera, és irreductible. No sé si això ja no s’entén. I és perillós, perquè desencadena guerres culturals.

Aquestes guerres culturals li han tocat a vostè també. I al museu.

El museu és bastant fort. Té una estructura que mai se li agrairà prou. Té una llei pròpia, i això genera un espai de llibertat que, ara com ara, no es pot tocar.

¿Com va reaccionar davant els atacs que va rebre per la recent reorganització dels fons i sales del museu? Hi ha una cosa molt característica de les noves guerres culturals: ens roben les paraules. Utilitzen la paraula ‘llibertat’ per dir el contrari. És trist que menteixin, també. Un periodista deia que aquí ja no hi havia Solanas. ¡Hi ha una sala amb Solanas, sí! ¡N’hi ha 14! I que no hem tret Picasso. De fet, la col·lecció s’ha ampliat. Un altre deia una cosa així com: «No he anat al Reina Sofia perquè hi han introduït el 15-M». Escolti: tenim un pavelló de la República, de la Guerra Civil, de l’exili.... ¡Més polític que això, no hi ha res! En fi: és malsà, intolerant.

També el feminisme li ha fet alguns retrets.

Sí. Però aquí diria que ha sigut amb raó. Perquè veníem d’on veníem. Ara el feminisme és part de la col·lecció. Però el feminisme és molt més que quotes, eh. I quan et diuen: ¿per què als anys 50 no hi ha tantes dones? Doncs primer, perquè hi ha una realitat històrica injusta: n’hi havia menys. I segon, una realitat de mirada: estem acostumats a mirar certes coses. I les grans obres solien ser dels homes. Hi havia dones que feien coses, sí. Però es quedaven guardades a casa seva, perquè no els feien lloc als museus.

¿No resulta estimulant que un museu d’art contemporani generi polèmiques?

És que hi ha gent especialitzada a buscar polèmiques. Però qui fa un exercici seriós, historiogràfic... Ara hi ha Artivistas, gent que treballa sobre feminisme, sobre el desastre urbanístic... ens aporta molt. Perquè les obres van més enllà del comissari.

Potser la naturalesa d’un museu és generar discussió. Res està quiet i això està bé.

Per descomptat. És molt important el debat, veure a quina porta de la història li clavem una puntada de peu i amb quina roba ens vestim. El problema d’avui és que el debat no es produeix. Es diuen mentides i desapareix la conversa tranquil·la.

¿No li fa sensació que «tot allò contemporani» dura gairebé no res?

Tot allò contemporani és una categoria històrica que comença més o menys als 70: el cop d’estat a Xile, Reagan i Thatcher, la caiguda del bloc soviètic. Després tot això es trenca amb la crisi del 2008, i ara estem en un període de transició. Una altra cosa és l’actual. L’actual està programat per les modes i no dura gens perquè, en el moment que ho consumeixes, ja estan fent una altra cosa per consumir.

¿A què atribueix les crítiques que ha rebut?

Hi ha hagut coses molt positives a part d’aquesta crítica. El que vam fer va ser que tot estigués connectat, sense oblidar que tot això és una cosa que està en construcció. Ara mateix ja estem canviant més coses. Amb la reordenació que vam fer el 2008 les crítiques eren més de tipus acadèmic: t’has deixat aquest, tu no pots reduir aquest gènere a un sol artista... La col·lecció arribava fins a 1980, més o menys. El problema es dona quan entrem en els anys recents. I allà valdria la pena preguntar-se: ¿no deu ser que no ens agradem? Bé, sembla que la pregunta molesta.

¿Hi ha una cosa indiscutible avui en l’art?

No. Però això no vol dir que tot s’hi val. Tot és molt complex. La crítica institucionalitzada diu: digues el que vulguis però no et surtis del marc. Però també pots anar inventant les regles sobre la marxa, i això és més bonic, però també més polèmic. Aquest qüestionar les categories pot irritar.

He disfrutat molt el llibre de Juan Tallón [Obra maestra (Anagrama), sobre la desaparició al Museu d’una escultura de Richard Serra de 38 tones]. ¿Vostè com l’ha llegit?

M’encanta el que va dir Tallón en una entrevista: tant de bo no aparegui la primera escultura, perquè llavors s’acabaria el misteri. M’encanta també l’encreuament que fa entre historiografia i ficció. Em sembla extraordinari que un museu sigui capaç de generar una novel·la com aquesta. Quan passa una cosa així, hi ha algú que no està controlant. No em refereixo tant als que hi eren, em refereixo que el més probable és que no hi havia qui s’ocupés d’evitar una cosa així. Després va arribar la còpia de Richard Serra i... és tan original com l’altra, em sembla a mi. Dit això, hi ha una cosa que m’interessa molt: ficcionalizar la història i historiografiar la ficció. Per això he disfrutat molt llegint aquesta novel·la.

Vostè hauria preferit no haver sigut el director en aquell moment, ¿no?

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

Bé... Ha, ha, ha. Això ho va descobrir Ana Martínez Aguilar, però... ¿i si la desaparició de l’escultura va passar en un altre moment i va ser ella que, a l’arribar, ho va descobrir? Bé, el cas és que a ella li va tocar carregar amb tot això. I això reflecteix que les institucions culturals viuen en la precarietat. I de vegades no ho veiem.

En general, el veig feliç. ¿Aquesta percepció és correcta? És que tinc una neta molt guapa, molt simpàtica. I, en general, m’agrada el que faig i espero reflectir-ho, sí.