Obituari
Ezio Frigerio, un mestre de l’escenografia contemporània
El creador, mort als 91 anys el dia 2, va fer una obra arquitectonicoescènica sorprenent, versàtil i imaginativa tant al teatre com l’òpera i el cine, amb aportacions definitives.
Una de les moltes coses que agraeixo a Núria Espert, i no és la menys important entre elles, és haver-me facilitat la trobada amb Ezio Frigerio. Va ser el 1985. La Núria m’havia proposat dirigir-la a ‘Salomé’ d’Oscar Wilde i em va suggerir que comptéssim amb Ezio Frigerio i Franca Squarciapino en l’escenografia i vestuari. Per descomptat vaig acceptar encantat; coneixia l’obra de tots dos i l’admirava profundament.
Parella absolutament genial, amb una compenetració vital i artística total, des d’aleshores no només han sigut col·laboradors eximis sinó també amics de cor. No hi ha el menor dubte que parlar d’Ezio Frigerio és fer-ho d’un dels grans escenògrafs contemporanis. Un mestre. Un gran mestre. Únic i irrepetible. Ha dominat el llenguatge plàstic d’una manera superba i personal. La seva llarga col·laboració amb Giorgio Strehler, primer com figurinista i de seguida com a escenògraf habitual, marca una edat d’or de la plàstica escènica: Strehler, Frigerio i el Piccolo van forjar una marca indeleble d’una altíssima qualitat ètica i estètica. Però no només en el Piccolo, sinó amb els més prestigiosos directors de diverses latituds i procedència, l’Ezio va fer una obra arquitectonicoescènica sorprenent, versàtil i imaginativa. Teatre, òpera i cine, amb aportacions definitives.
Perfeccionista
Entre nosaltres va treballar en diverses ocasions amb Núria Espert, amb Lluís Pascual i Josep Maria Flotats, entre d’altres, en produccions espanyoles i europees. Totes elles magnífiques. Vaig tenir el plaer de firmar set espectacles amb ell: dues òperes (‘Madama Butterfly’, ‘Don Giovanni’), dues sarsueles (‘La tabernera del puerto’ i ‘Los gavilanes’) i tres textos teatrals parlats (’Salomé’, ‘El temps i els Conway’ i ‘La hija del aire’, de Calderón). Precisament la tardor passada es va reposar al Teatro de la Zarzuela ‘La tabernera del puerto’ i vam estrenar el que crec que va ser el seu últim treball: ‘Los gavilanes’. Valenta, arriscada i bellíssima escenografia. I sàvia. Ezio Frigerio, aquest jove de 91 anys que estava atent al més mínim detall, depurant sempre fins al límit la recerca de la perfecció.
I no m’estranyaria que aparegués algun treball d’última hora. El seu cap imaginava i creava sense parar. A nosaltres ens queda una ‘Napoli millionaria’, que ell ja estava modelant.
Conversador incansable
Home de vastíssima cultura, intel·ligent, conversador incansable, amb les idees molt clares sobre política i civilització. Transitador de continents, viatger impenitent amb la seva inseparable Franca i usufructuari de cases esplèndides treballades a consciència amb el seu gust d’orfebre i amb la màgia de la seva imaginació.
Havien tornat a Erba. Als llacs de la regió de Como. Ell procedia d’allà. I l’ajuntament li havia cedit un gran palauet per a una exposició permanent: veritables joies de tota una carrera plena i prolífica. D’humor canviant i exigent, excessiu amb freqüència, podia passar de la ira a la carícia en un instant i també podia ser tendre i encantador. I juntament amb Franca, un gran amfitrió. Inoblidables les jornades a Bademlé, Milà, Erba, Roma, París... Quan parlava de Vittorio de Sica, d’Eduardo –a Itàlia, s’anomena així De Filippo–, o de l’art Renaixentista, se li il·luminaven els ulls.
En realitat jo de vegades me l’imaginava vestit amb una toga o resolent problemes filosòfics i matemàtics. El seu perfil era el d’un noble romà o el d’un filòsof presocràtic. Bell i altiu, i al temps profundament humà, també podria haver sigut marí errant, conspirador verdià o simplement Ezio, l’italià: Ezio Frigerio. Un artista. Un germà gran. Un gegant. Algú a qui no oblidarem.
