Estrenes de la setmana

El ‘mètode Nicolas Cage’ en 10 escenes d’intensitat llegendària

  • L’estrena de ‘Prisioneros de Ghostland’ torna a portar als cines el peculiar art interpretatiu del nebot de Francis Ford Coppola, un actor que arriba sempre al nivell 10 d’intensitat encara que la pel·lícula no requereixi anar més enllà del tres.

El ‘mètode Nicolas Cage’ en 10 escenes d’intensitat llegendària
5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Són 10 però podrien ser-ne 500. La carrera de Nicolas Cage està plena d’aquestes explosions d’histrionisme actoral que el nebot de Francis Ford Coppola ha convertit en el seu tret més distintiu com a intèrpret. Moments excepcionals que admeten tant una reverència irònica com una admiració sincera. L’estrena de l’última pel·lícula de Sion Sono, ‘Prisioneros de Ghostland’, amb un Cage novament desencadenat, és un pretext ideal per recordar-ne alguns. 

‘Encís de lluna’

(Norman Jewison, 1987). Nicolas Cage no va necessitar gaire temps per trobar el registre interpretatiu que l’ha fet justament cèlebre. Als 23 anys, ja era capaç de construir-se una imatge icònica (samarreta blanca de tirants, pit pelut i cabells de boig) i d’oferir una actuació d’intensitat 12 sobre 10. Aquí té lloc una de les seves primeres explosions memorables; davant una Cher que no sap gaire bé on ficar-se, Ronny Cammareri (el nom ja val un punt) demana a crits un ganivet gran per tallar-se el coll, colpeja una llauna sense venir a tomb i ensenya la seva mà de fusta: «¡Vaig perdre la mà! ¡I vaig perdre la meva nòvia!». 

‘El petó del vampir’

(Robert Bierman, 1989). En una d’aquestes decisions insensates que han caracteritzat tota la seva carrera, Cage va dilapidar el prestigi guanyat amb ‘Encís de lluna’ (sis candidatures a l’Oscar i tres estatuetes) protagonitzant una ximpleria de pel·lícula sobre un executiu d’èxit que creu que s’està convertint en un vampir. L’escena en què deambula pel carrer gemegant i aferrat a un tauló és antològica però no pot competir en intensitat maníaca amb el moment en què l’actor, completament fora de control, recita tot l’abecedari davant el seu psiquiatre mentre mou els braços espasmòdicament.

‘El riesgo del vértigo’

(Christopher Coppola, 1993). En la seva segona pel·lícula com a director, Chris Coppola va tenir la idea forassenyada d’oferir un dels papers protagonistes al seu germà, a més donant-li carta blanca per compondre el personatge. El film va acabar resultant un despropòsit considerable, però l’actuació de Cage és un ‘what the fuck’ rere l’altre. Caracteritzat amb una perruca impossible, unes ulleres de sol per a persones fotosensibles, un nas postís i un bigoti ridícul, l’actor es transforma davant els nostres ulls en un dibuix animat que exerceix sobre l’espectador la mateixa fascinació malsana que un accident automobilístic: és pràcticament impossible apartar la mirada.

‘Con Air’

(Simon West, 1997). «Torna a posar el conill dins la caixa». En una entretingudíssima pel·lícula plena de premisses delirants, diàlegs absurds i actuacions ‘over the top’, Nicolas Cage es converteix en el rei de la festa amb la seva interpretació de Cameron Poe, un ‘ranger’ hipermusculat amb una bona cabellera i (estrany) accent del sud que es veu atrapat en un avió amb un grapat de presidiaris psicòpates. Totes les seves aparicions són, un altre cop, memorables, però la seva insistència a demanar-li a l’assassí en sèrie Billy Beelzebub, fins i tot després de matar-lo, que torni a la caixa el conillet de peluix que ha comprat per a la seva filla, s’emporta la palma.

‘Cara a cara’

(John Woo, 1997). La presència de Cage en el repartiment d’una pel·lícula és l’anunci que en algun moment del metratge presenciarem un comportament histèric. A ‘Cara a cara’, el Nic dinamita el suspens al comportar-se com un complet maníac ja des de la primera escena, en què, disfressat de sacerdot, es marca uns passos de ball hilarants i graponeja una noia que canta en un cor ‘El Messies’ de Händel al crit de «¡Al·leluia!». A partir d’aquí, la intensitat no decau i potser arriba al seu punt més alt en l’escena de la baralla a la presó, en què l’actor, segons va revelar després en diverses entrevistes, va notar que el seu cos l’abandonava, tal era el seu nivell d’entrega. Pur Cage.  

‘Wicker Man’

(Neil LaBute, 2006). Molts crítics diuen que aquest ‘remake’ d’una (meravellosa) pel·lícula britànica de 1973 és un film innecessari. Com si hi hagués alguna pel·lícula amb Nicolas Cage que no fos necessària. Aquí l’actor interpreta un agent de policia que, investigant la desaparició d’una nena, viatja a una illa amb uns habitants que practiquen un estrany culte. L’actor aconsegueix amb la seva interpretació que tots els illencs neopagans semblin, per contrast, gent ben normal. Curiosament, l’escena més recordada –aquella en què el personatge de Cage és torturat amb una màscara plena d’abelles mentre ell crida repetidament «¡Les abelles no!»– ni tan sols apareixia en la versió que es va estrenar als cines.

‘Ghost Rider: El motorista fantasma’

(Mark Steven Johnson, 2007). Àvid col·leccionista dels còmics de Marvel, Cage era tan fan del personatge del motorista fantasma Johnny Blaze que el portava tatuat al braç fins i tot abans que li arribés l’oportunitat d’interpretar-lo al cine. I és clar, quan li van oferir el paper, l’home ho va donar tot. La primera transformació de Blaze en l’esquelet amb flames és un seguit de cares demencials i expressions contradictòries (¿és feliç? ¿està terroritzat? ¿està confús? ¿està com un llum?) que ha fet fortuna al món dels ‘gifs’. En la segona part, pixa foc. No fa falta dir-ne més.

‘El tinent corrupte’

(Werner Herzog, 2009). Si un Nicolas Cage sobri ja és, per si mateix, una bèstia incontenible, imaginin el que passa quan s’empassa totes les drogues hagudes i per haver. Doncs que és capaç de terroritzar una àvia traient-li el respirador per aconseguir informació o de demanar que rematin un paio que ja està mort perquè «la seva ànima continua ballant» (‘breakdance’, concretament).

‘Mamá y papá’

(Brian Taylor, 2017). Aquesta comèdia de mal rotllo sobre una epidèmia que arrossega els pares a assassinar els seus fills ens proporciona un altre exemple magnífic del que pot oferir Cage quan un director li dona llibertat per improvisar. ¿A quin altre actor se li acudiria posar-se una samarreta dels Misfits i destrossar a cops de mall una taula de billar mentre canta la celebèrrima cançó infantil ‘Hokey Pokey’?

‘Mandy’

(Panos Cosmatos, 2018). ¿Volen una bona dosi d’emocions humanes sense filtre? Deixin Nicolas Cage tancat en un bany amb calçotets i una ampolla de vodka a la mà. El que fa aquí l’actor a l’expressar tot el dolor i la ràbia que té per la pèrdua de la seva dona és tan sobrenatural que converteix l’escena en el més recordat de Mandy. I estem parlant d’una pel·lícula que inclou motoristes satànics caníbals fins dalt de LSD i duels amb serres mecàniques. Són cosa de gran cas.