Crítica de ‘Todo ha ido bien’: una eutanàsia molesta

Cineasta habituat a explorar tabús socials i punts cecs de la moral humana, a ‘Todo ha ido bien’ el francès François Ozon aborda l’eutanàsia. El resultat, això sí, manca de l’ambigüitat i l’entremaliada perversitat a les quals es va associar la seva filmografia durant molt temps. Basada en el llibre homònim d’Emmanuèle Bernheim, en el qual l’autora relatava el procés que va culminar amb el suïcidi assistit del seu pare, la pel·lícula desatén els dilemes ètics que l’assumpte genera per centrar-se en les dificultats pràctiques que planteja planificar una mort.

En el procés, Ozon no es preocupa per desxifrar els detalls de la relació suposadament complexa que dona manxa a la narració ni, en concret, per investigar per què la filla decideix ajudar incondicionalment el pare que tant mal li va fer en el passat; en comparació, cap dels altres personatges arriba a transcendir la condició d’esbós. El francès, mentrestant, fuig per complet del tremendisme i la sensibleria però es mostra incapaç de trobar solucions dramàtiques alternatives –a estones coqueteja matusserament amb la comèdia, a estones amb el suspens– amb les quals aportar envergadura emocional al relat i dotar-lo de ritme i estructura. En canvi, en el seu camí cap a una conclusió predeterminada, ‘Todo ha ido bien’ transcorre com una tediosa successió d’escenes massa semblants entre si, tan absorbent com una visita al neuròleg.