Sophie Marceau: «m’aterreix la idea de morir sola»

En quatre dècades mai ha deixat de ser considerada com una de les grans actrius de França, però feia temps que no protagonitzava una pel·lícula amb les credencials i l’envergadura temàtica de ‘Todo ha ido bien’. Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Bernheim, en el qual l’autora relatava el procés que va culminar amb el suïcidi assistit del seu pare, la primera col·laboració entre l’actriu i el prolífic director François Ozon s’acosta a l’assumpte de l’eutanàsia prestant menys atenció a dilemes ètics que a complicacions logístiques. El film arriba aquest divendres als cines.

 ¿Creu que ‘Todo ha ido bien’, una pel·lícula que parla de la mort, és especialment rellevant en temps de pandèmia?

Inevitablement. A Occident no volem parlar de la mort, li girem l’esquena, fingim ser immortals. Jo mateixa, per exemple, soc incapaç d’anar a funerals, fins i tot he faltat als d’alguns bons amics. I de sobte el coronavirus ens ha fet topar de cara amb la realitat: algun dia tots morirem. És important assumir aquesta certesa.

El debat sobre el dret a morir està obert a bona part del món. ¿Què n’opina?

El llibre en què es basa la pel·lícula data del 2013, i en aquell moment les lleis eren molt més estrictes, almenys al meu país. Actualment, no sé si a la pràctica algú aniria realment a la presó per ajudar un ésser estimat a morir dignament. A més, crec que hi ha molta hipocresia sobre això. Hi ha qui afirma que les cures pal·liatives venen a ser una forma eufemística d’eutanàsia, que nega el poder de decisió al pacient però, en canvi, els el dona als metges. 

¿Recolza vostè l’eutanàsia?

Francament, no ho sé ni ho sabré llevat que em trobi en una situació que m’obligui a decidir-me, però en qualsevol cas crec que, en línies generals, l’individu té la jurisdicció sobre la seva pròpia vida. Crec, de tota manera, que com a societat hauríem d’evitar que la gent mori sola. Penso molt en els qui han mort sols, a l’hospital, durant la pandèmia. Quin malson, quant dolor. A mi m’aterreix la idea de morir sola. 

Vostè mateixa va perdre el seu pare durant la producció de la pel·lícula...

És cert. Però el pare de la pel·lícula no té res a veure amb el meu, així que prefereixo no parlar-ne. Sempre m’han incomodat certes preguntes personals, i que s’esperin opinions polítiques de mi només perquè soc actriu. No vull ser un model de conducta ni un blanc fàcil per als ‘haters’. L’ideal seria que el públic no em considerés més que una presència en pantalla.

En aquest sentit, ‘Todo ha ido bien’ és només la segona pel·lícula que estrena en sis anys. ¿Per què?

Necessitava temps per pensar, per elegir, per qüestionar el meu propi desig de ser actriu. I temps per protegir-me de la sobreexposició mediàtica. Soc una dona famosa i els ulls estan posats en mi, i de vegades això em resulta insuportable. M’encantaria poder caminar entre la multitud i no ser observada, però això no és possible. Quan surto de casa em fotografien. ¿Què puc fer? ¿Apedregar-los?

La fama la persegueix des que, amb només 13 anys, va protagonitzar ‘La festa’ (1980). ¿Com recorda aquests inicis?

Em vaig convertir en centre d’atenció de sobte, i sense voler-ho realment, així que va ser dur. Tot d’una em vaig veure transformada en una altra persona, fins i tot em van canviar el nom. Jo l’únic que vaig voler des de petita va ser treballar, i guanyar-me la vida de manera independent. Avui les coses són molt diferents, els nens actuals no tenen aquestes metes; el seu únic objectiu és ser rics i populars. Per a mi és important inculcar als meus fills la importància del treball.

 ¿Quina relació manté amb el pas del temps?

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

No lluitaré contra el temps, seria una batalla perduda. Prefereixo tenir-lo com a amic. En realitat, m’agrada envellir, i em sento millor ara que fa 20 anys. Veig el meu cos com una eina: necessito que funcioni bé, perquè si no ho fa la meva vida es complica. Envellir em molesta perquè m’acosta a la mort, i jo estimo la vida amb bogeria. A més, quan passem la barrera dels 50 comencem a perdre més éssers estimats, i a rebre més notícies terribles i rebre més cops. Crec que arribar a la tercera edat malgrat aquestes circumstàncies és una proesa.