Crítica d’‘El caso Villa Caprice’: entre el luxe i l’engany

‘El caso Villa Caprice’ és, en essència, un film sobre les aparences, l’engany, la corrupció i la manipulació, sempre en un context de classe alta. De tot això parla a través, generalment, del suggeriment, sense alçar molt la veu. El relat s’explica com si estiguessim al cap d’un dels dos personatges principals: l’expert, escèptic i distant lletrat molt ben interpretat per Niels Arestrup.

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

L’advocat, encantat de conèixer-se i de jugar amb les expectatives dels altres, accepta defensar un conegut i riquíssim empresari (Patrick Bruel) que, entre altres coses, posseeix la luxosa vila que dona títol a la pel·lícula. La vila Caprice defineix aquest personatge com la seguretat en si mateix defineix l’advocat. Perquè, més enllà d’una trama reveladora dels racons del poder (la facilitat amb què la gent es corromp i la fragilitat de la llei), el que mostra la pel·lícula és la manera en què l’aparença dels dos personatges es pot esvair per evidenciar altres comportaments i inseguretats insospitades.

Els dos mons tan ordenats i estables en els quals es mouen l’empresari i l’advocat semblen, per moments, molt similars, tot i que la història s’encarrega de mostrar-nos com són d’equidistants. Un joc del gat i el ratolí que no ho sembla. Perquè, en el fons, ‘El caso Villa Caprice’ sembla que parla d’unes coses per revelar-ne d’altres ben diferents.