Així va ser la bronca entre Raphael i Julio Iglesias que no explica el documental

El 1962, Raphaël, amb ‘ph’ i dièresi, va firmar el seu primer contracte discogràfic amb Philips, companyia amb què es va mantenir fins el 1963, any en què va aconseguir el primer premi del Festival de la Cançó de Benidorm i va fitxar per Barclay. Després de publicar un parell de singles a la discogràfica francesa, el 1964 Raphael va firmar, ja sense dièresi i amb 21 anys, un contracte en exclusiva amb Hispavox, pel qual s’obligava a gravar 40 cançons en cinc anys. Mesos abans de complir-se el termini, Raphael ja havia registrat els 40 temes preceptius i set més de cortesia. Per tant, i considerant que havia quedat alliberat de les obligacions envers Hispavox, l’artista i el seu representant van decidir fitxar per la companyia Odeon.

Per evitar perdre el que era un dels seus artistes més rendibles, Hispavox va interposar una demanda contra el cantant de Linares, va sol·licitar el segrest dels discos que Odeon havia premsat i distribuït en països com França, Estats Units, Mèxic, l’Argentina o Colòmbia i va publicar anuncis a tota pàgina en diferents diaris per informar el públic i responsables de botigues de discos que Raphael era artista exclusiu d’Hispavox i que, en conseqüència, qualsevol treball publicat sota un altre segell era il·legal.

Magistratura de Treball va decidir en favor d’Hispavox i Raphael va continuar vinculat a la discogràfica, que no va dubtar a exigir-li danys i perjudicis per valor de 87 milions de pessetes de llavors, als quals se sumaria una altra reclamació per incompliment de contracte interposada per Odeon.

El febrer del 1969, en declaracions al diari ABC, Paco Gordillo, mànager de Raphael, negava tenir notícia de la demanda d’Odeon, mentre es mostrava tranquil respecte a la reclamació d’Hispavox, als responsables del qual enviava una advertència oculta: «Quan Hispavox demana aquests diners, suposo que les seves raons tindrà, però no està en consonància amb les liquidacions que ells han fet a Raphael [...]. Els 87 milions de pessetes que reclamen no concorden gens ni mica amb les liquidacions que han fet. M’agradaria saber la quantitat de discos que Hispavox pensava vendre».

La premsa de l’època no va tornar a esmentar els problemes entre discogràfica i artista, que va seguir vinculat a Hispavox fins el 1988, any en què es va incorporar a CBS. Un detall que convida a pensar que les parts van eixugar la quantitat reclamada amb aquests presumptes royalties no satisfets i van reconduir la seva relació laboral sense més problemes. Sobre aquesta qüestió, l’artista no es pronuncia a Raphaelismo, la sèrie documental que Charlie Arnaiz i Alberto Ortega han dirigit per a Movistar+ i que és un relat més aviat hagiogràfic del cantant en què amb prou feines apareixen les ombres de la seva biografia. El que és curiós és que al documental apareix Lucas Vidal, responsable de la producció del disc Raphael Resinphónico i net de José Manuel Vidal Zapater, fundador i conseller delegat d’Hispavox quan es va produir el litigi i la figura del qual és tractada en la sèrie de manera cordial, tot i que sense entrar en més detalls.

Combat de galls

Un altre dels temes difícils sobre el qual es passa de puntetes en aquest programa són les simpaties polítiques que llavors semblava professar l’artista andalús, que participava en les gales benèfiques de Nadal presidides per la dona de Franco, Carmen Polo, i que encara el 1996 deia esperar que «la història faci justícia a Franco». «Raphael era molt de dretes –comenta la periodista Rosa Villacastín–. No obstant, quan va conèixer José Bono, va canviar. Li devia fer uns discursos dels grossos, que van fer que canviés. Si no ha aconseguit que s’hagi apuntat al PSOE, ha sigut de miracle. Julio Iglesias, per exemple, no és així. Ell continua sent d’Aznar i del Partit Popular. Fixa’t com deu ser, que a mi em diu la roja».

La rivalitat amb Julio Iglesias és un altre dels assumptes que el documental de Movistar+ eludeix, malgrat que, el 1988, els dos artistes van protagonitzar una agra polèmica. El març d’aquell any, Raphael estava a Veneçuela presentant Las apariencias engañan, el seu primer disc per a CBS després d’abandonar Hispavox. A l’acabar la seva actuació al Teatre Teresa Carreño de Caracas, l’artista i diversos directius de la companyia discogràfica es van reunir amb un grup de periodistes. En aquesta improvisada roda de premsa, Raphael va començar a criticar Julio Iglesias, també artista de CBS, per al qual no va estalviar comentaris mordaços i despectius.

Com, per exemple: «Em sembla estranyíssim que una persona que no sap vocalitzar hagi pogut quallar en una nació on la música és tota una reina», «Canto 100 vegades millor que ell, i les meves actuacions són divertidíssimes, i les seves, avorridíssimes» o «Fa 15 anys Julio Iglesias em portava les maletes i em deia mestre».

Les declaracions van ser recollides per Blanco y Negro, suplement dominical de l’ABC, que, durant la setmana prèvia a la seva publicació, va estar alimentant el tema per mitjà d’anuncis a pàgina completa al diari. Malgrat aquesta publicitat i l’eco que va tenir la polèmica a les revistes del cor, Adrian Vogel –un dels executius més destacats de la indústria espanyola, que va arribar a estar a la central de CBS a Nova York–, reconeix no tenir notícia de l’incident i se sorprèn davant el comportament de Raphael. «No tinc record d’això ni abans, durant ni després. És més, crec que els dos s’avenien. Van col·laborar en el tribut a Lola Flores a Miami i, arran d’això, Raphael va fitxar per CBS», comenta Vogel, en l’opinió del qual, el comentari de «portar les maletes» no seria més que «una frase feta per definir un debutant o amateur. En futbol seria com el de menjar a la mateixa taula».

Julio Iglesias no va entendre la frase en el sentit que proposa Vogel. Una setmana més tard i després de la corresponent promoció per part del diari ABC, el suplement Blanco y Negro publicava la resposta del cantant madrileny als comentaris del seu col·lega de professió. «Raphael només hauria d’obrir la boca per cantar», «Jo estic triomfant a tot arreu i ell no es menja un torrat» o «Raphael s’inventa xafarderies. Es passa de rosca i no hi ha qui el pari. Es posa en pla Cassius Clay abans d’un combat» van ser algunes de les frases que Iglesias –que acabava de ser guardonat amb un Grammy al millor artista llatí pel seu àlbum Un hombre solo– li va regalar a Raphael.

«En aquella època, el juliol ja havia anat als països àrabs o a Israel i Raphael havia actuat a l’URSS. Si bé és veritat que aquest tipus de coses podien generar certa rivalitat entre ells, sempre s’han avingut. És veritat que no són de sortir junts, perquè la vida de Julio no és com la de Raphael, a qui Natalia Figueroa sempre ha controlat, però es respecten. Per això no em quadra aquest comportament en Raphael. Devien enxampar-lo en un moment d’emprenyament perquè ell no és una persona que es fiqui amb ningú, almenys fins on jo sé», comenta Rosa Villacastín.

«No ens veiem mai»

El 29 de març del 1988, Jesús María Amilibia recollia a la seva secció «Gente» de l’ABC les disculpes de Raphael a Julio Iglesias. «He dit coses que no hauria d’haver dit, coses que es diuen sense donar-hi gaire importància i que després, quan les veus escrites als diaris, et fan mal als ulls... He dit algunes bestieses. Bé, doncs demano disculpes i quan vegi a Julio ens farem una forta abraçada. No tornarà a passar. El que ha passat és aigua passada», declarava l’artista de Linares.

No obstant, i en contra del manifestat per ell mateix, la polèmica duraria encara algun temps més i, de nou, per culpa de Raphael. El juny del 1988, i amb motiu de la promoció a Barcelona de Las apariencias engañan, el diari La Vanguardia va recollir unes noves declaracions de l’artista en què negava les sevs paraules i afirmava que ell mai havia dit res ofensiu contra Julio Iglesias. «És molt penós contemplar com les coses es poden enverinar –es lamenta amb tarannà d’amargor– per una cosa que jo no he dit mai. Tot aquest afer m’ha provat fatal perquè estic segur que Julio no ha dit tampoc res contra mi. No ens veiem mai, des de fa molts anys, però sé que és molt llest i no és possible que ningú l’enxampi dient res despectiu de ningú», comentava Raphael que, a continuació, aprofitava per enviar un altre missatge a Julio: «Fa un temps, uns 15 anys enrere, ens vèiem de tant en tant i recordo que ell em deia mestre de manera carinyosa. Ara jo no el veig actuar ni ell a mi perquè els dos estem molt ocupats». Aquesta vegada, Julio, ni es va donar per assabentat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

Dos anys després d’aquest desacord, Raphael i Julio Iglesias van mostrar públicament que havien girat full. Va ser el 3 de juny del 1991, quan el vaixell escola ‘Juan Sebastián Elcano’ va fer escala a Miami. Aquell dia, Julio Iglesias, el seu pare el doctor Iglesias Puga, Chabeli, Julio José, Enrique, Raphael, Natalia Figueroa, Alejandra, Jacobo i Alejandro van jurar bandera, en un acte en què també va participar Bertín Osborne, llavors establert a la ciutat nord-americana.

«Julio té una absoluta fidelitat a Espanya. Fins i tot José Bono explica que, encallades les relacions amb els Estats Units, qui va aconseguir obrir les portes va ser Julio Iglesias. En aquest aspecte, en l’àmbit internacional l’estrella és Julio. Per això, que no se li hagi fet un gran homenatge en aquest país, li pesa com una llosa –explica Rosa Villacastín–. A més, s’ha adonat que, mentre la seva carrera s’està acabant, la de Raphael segueix. Després de trasplantar-li el fetge, ha sigut un ressorgir, ha sabut renovar-se, escoltar els consells d’altra gent, dels seus fills i arribar a un públic més jove. D’altra banda, crec que també ha hagut de veure que, després de viure uns anys a Miami, Raphael va tornar a Espanya. A ell la gent el considera d’aquí, mentre que a Julio el veuen més llunyà. En tot cas, si Julio cantés demà al Bernabéu, estic convençuda que l’ompliria. El problema és que ja no pot cantar perquè ha patit molt pel que li va passar a la cama. El van haver d’operar i, tot i que no està tan malament com diuen, ja no és el Julio de menjar-se el món i tirar-se 3.000 senyores, que em semblen moltes, però venint d’ell, fins i tot m’ho crec».