Crítica de ‘Pájaros enjaulados’: mestre en fugues

Mort o llibertat. Aquesta podria ser la proclama de Walter Stürm, un dels dos protagonistes, reals, de ‘Pájaros enjaulados’. La traducció del títol original alemany de la pel·lícula és, precisament, ‘Fins que estiguem morts o lliures’. Stürm es va convertir als anys 70 i 80 del segle passat en el rei de les fugides. Es va escapar moltes vegades de la presó, va tornar-hi i va tornar a escapar-se. L’esquerra radical suïssa va començar a congeniar amb ell quan va fer una vaga de fam i per la seva manera de burlar-se de la llei.

Entre les capes més populars era considerat una mica com un modern Robin Hood. Però el film no és un ‘biopic’ de Stürm, sinó que narra la seva relació amb Barbara Hug, l’advocada que el va defensar en repetides ocasions. Tot a ‘Pájaros enjaulados’ està portat al límit, amb un estil emfàtic de càmera i d’actuació. Ateses les característiques dels dos personatges, en alguna seqüència aquest ‘excés’ arriba a funcionar: Stürm tenia cert punt de pallasso en l’escenificació dels seus actes, com queda testificat en la seqüència de la primera fugida en plena manifestació juvenil al carrer, mentre que Hug, malalta crònica d’un ronyó, declamava de manera histriònica als jutjats. Hi ha un punt de descontrol en les interpretacions que sobrepassa de vegades els mateixos personatges. El director també remena la coctelera visual més del compte per explicar-nos aquesta història paroxística.