Crítica de ‘100 días con la Tata’: tendre i pobre cine casolà

Hi ha treballs que neixen de les bones intencions i com a tal es fa l’esforç de valorar-los. ‘100 días con la Tata’ és l’homenatge d’un net a la dona nonagenària que ha estat sempre al seu costat. I això és bonic. Té a més una particularitat, un discurs subterrani que neix dels temps de pandèmia: de quina manera els joves poden aprendre a posar-se al lloc de la seva gent gran i fer-se conscients de la seva fragilitat, però també impregnar-se de la seva saviesa. En aquest sentit, el tema de l’atenció plana al llarg de tota la pel·lícula, així com els danys psicològics a què hem hagut de fer front durant aquesta pandèmia i amb els quals de manera silenciosa encara continuem lluitant. 

Una altra cosa seria analitzar ‘100 días con la Tata’ a nivell cinematogràfic. En aquest cas, les bones intencions no servirien de gaire. És un documental massa pobre i bàsic, un altre d’aquests exemples de cine domèstic que ha donat el confinament, que només serveixen per devaluar la qualitat artística del nostre cine. Així, el primer treball rere la càmera de Miguel Ángel Muñoz es pot veure amb diversos tipus d’ulls, uns de més compassius que d’altres. Si ens quedem amb el bo, sens dubte hi ha l’honestedat de la proposta, i sobretot aquest personatge, la Tata, que aconsegueix imposar-se per sobre de qualsevol mecanisme carrincló, perquè ella constitueix el cor d’aquesta història.