Crítica de ‘Sis dies corrents’: el miracle d’unir lleugeresa i compromís

Neus Ballús ha consolidat la seva carrera en un espai limítrof entre la ficció i el documental, però a ‘Sis dies corrents’ fa un pas més enllà a l’hora de difuminar les barreres entre les dues disciplines i construir un relat únic i especial, recorregut per una veritat i una honestedat aclaparadores. Ho fa no només per la seva part rere la càmera, sinó també a l’hora de configurar una narració d’una manera transparent i sincera a través de tres personatges, Pep, Valero i Moha, lampistes reals, que adquireixen una rotunditat expressiva que desarma per la seva capacitat de transmetre sense filtres els seus problemes quotidians. 

A través d’aquests tres humils herois de la classe treballadora ens acostem a conflictes com el racisme, la intolerància, els prejudicis socials i el sentiment d’exclusió des de la més absoluta lucidesa. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La tasca de Ballús resulta titànica a l’hora d’organitzar tot el material que va registrar durant el rodatge, disposant-lo en una sèrie d’episodis que corresponen a cadascun d’aquells sis dies corrents en què la relació dels personatges anirà variant al mateix temps que reparen avaries en diferents cases. Unes llars que també s’obren a l’espectador. Resulta emocionant acostar-se a una pel·lícula feta des del compromís i la reivindicació que està tan carregada de noblesa i que és capaç, a través del seu humor i humanitat, de connectar d’una manera tan sincera amb el públic.