Crítica d’‘El abrazo’: el que no va poder ser

¿Què passaria si...? Els universos alternatius estan de moda més enllà de la factoria Marvel, com si alguns creadors escriguessin llançant-se un sac de remordiments a l’esquena, entre la nostàlgia personal i el sentiment de culpa col·lectiu. Sabem molt poques coses de l’autora sueca Christina Herrström, però se li intueix olfacte a l’hora de combinar elements. El 2010, el seu ‘best-seller’ sobre adolescents es va transformar en el film ‘A thousand times stronger’, i ara la seva obra ‘Me llamo Erling’ arriba al Teatre Goya des de Madrid rebatejada com ‘El abrazo’, amb versió i direcció de Magüi Mira.

El text situa al centre de l’argument personatges d’avançada edat, amb conflictes propis d’aquella etapa, una cosa gens comuna en el repertori internacional i molt necessària per trencar amb els estereotips. Ho fa, a més, des d’una perspectiva integradora, evitant en la mesura possible l’anècdota. Dos examants es troben casualment més de quatre dècades després de la ruptura. La trobada desencadena una tempesta subterrània de sentiments que emergeix després per portar l’acció al terreny sobrenatural. ¿Al·lucinacions? Més aviat un intent de crear metàfores vives, entre el teatre de l’absurd i els fantasmes de la culpa de Dickens.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

Així, la frustració macerada de la parella adquireix nom i cos. El desig no aconseguit de ser mare de la protagonista es transforma en personatge, i aquí flota un altre tema d’interès: la maternitat frustrada vista amb la perspectiva de la maduresa. Podria arribar a funcionar, tot i que a la pràctica el muntatge es perd entre la comèdia que no arriba i la fantasia sense lirisme. S’acusa un ritme una mica mecànic, i una redundància en alguns elements, com la repetició del ‘waltz’ de Leonard Cohen. L’escenografia fuig del naturalisme, però no aconsegueix entrar al terreny fantàstic: la seva plasticitat uterina resulta una mica evident.

Molts ingredients, no tan bona cocció

Coneixem María Galiana pel seu entranyable paper d’àvia a la televisiva ‘Cuéntame...’. També ha demostrat la seva empenta teatral en papers de pes com la Poncia de ‘La casa de Bernarda Alba’, d’Amelia Ochandiano. D’ofici tampoc n’hi falta al seu ‘partenaire’ Juan Meseguer, que desplega un ric ventall de registres com l’home que renuncia a l’amor per diners, la seva única divisa davant el món. Els veterans i la seva sintonia discontínua contrasten amb l’energia desbordada de Jimmy Roca, actor racialitzat la presència del qual esbossa noves reflexions sobre el color de la pell no presents a l’original. Molts i bons ingredients que, no obstant, no acaben de coure’s bé.