Discos de la setmana

Crítica de ‘30’, d’Adele: clàssica i dominadora

  • La cantant britànica s’encoratja com a intèrpret en un àlbum apuntalat en l’experiència del seu divorci en el qual va més enllà de la balada canònica i s’endinsa en una substanciosa nocturnitat 

  • Els nous àlbums de Silk Sonic, Maria Rodés & La Estrella de David, Soleá Morente i Lluc Casares, també ressenyats

Crítica de ‘30’, d’Adele: clàssica i dominadora
4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Roger Roca

‘30’

Adele  

  Melted Stone-Sony Music

  Pop-soul

★★★★  

Després d’un cicle de tres àlbums, de ‘19’ (2008) fins a ‘25’ (2015), amb els quals Adele s’ha consolidat com a veu majestàtica, tirant a conservadora, assentada en el ‘baladisme’ i amb ocurrents punts de fuga pop, arriba el disc que ha de projectar la seva ombra cap al futur. I ‘30’ reflexa un subtil moviment de càmera: disc que insinua petits desafiaments, no modifica el seu halo d’artista neoclàssica, si bé la mostra més despresa i multiplicada en termes vocals, traient partit de substancioses fibres de soul i r’n’b per projectar els seus sentiments de senyora divorciada i mare d’un fill de 9 anys.

El títol no al·ludeix a la seva edat actual (33), sinó a la que tenia quan va procedir a separar-se. Ancora així, en fi, el cançoner, de nou, en el diari íntim, cosa que s’adverteix des de la sentència de pel·lícula que obre el disc: «Portaré flors al cementiri del meu cor». Adele està enamorada de certs climes sonors del passat, i aquest tema, ‘Strangers by nature’, desprèn ecos màgics del vell teatre musical (és un homenatge a Judy Garland), de la mateixa manera que ‘All night parking’ ressuscita un ambient de piano-bar embolicat en purpurina, en diàleg post mortem amb el piano d’Erroll Garner (1921-77).

Un rearmament interior

S’observa un joc d’equilibris: la balada canònica és ben present, tot i que ‘Easy on me’ resulta previsible i ‘To be loved’ serpenteja amb certa afectació. En una línia més pop, puntuen alt les dinàmiques invasives de ‘Cry your heart out’, amb reeixida trama jamaicana, i ‘Oh my God’, en contrast amb aquest menor ‘Can I get it’ (firmat amb els ‘hit makers’ Shellback i Max Martin), amb ecos de ‘Faith’, de George Michael.

Però ‘30’ es distingeix per certes composicions que creen atmosferes tenses i insinuants, aferrades al tacte de la música negra d’un altre temps: la narrativa ‘My little love’, amb les seves cordes sedoses i els registres parlats de les notes de veu, i ‘Hold on’, íntima i en delicat ‘crescendo’. Temes en els quals Adele expressa vulnerabilitat i rearmament interior amb un ampli i vivaç espectre vocal, confessant-se entre clarobscurs entorn d’un ‘smooth soul’ pròxim al que Laura Nyro va practicar amb Labelle a ‘Gonna take a miracle’ (1971).

En aquest carril se situa ‘I drink wine’, balada sense artifici, apuntalada en la veu (amb puntes rasposes) i el piano, a l’estil Carole King, entorn de la seva relació amb l’ampolla i amb el rerefons de la mort del seu pare. I tancant, la guinda del lot, ‘Love is a game’, peça d’abassegadora nocturnitat, amb cordes sensuals i un refinat diàleg de pregunta i resposta amb el cor. Dona a entendre per què Adele ha citat Marvin Gaye com una de les influències d’aquest àlbum, obra en la qual obre camins intricats dins del seu classicisme rematat; sense innovacions, però apuntant al fons de l’ànima. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

‘An evening with Silk Sonic’

Silk Sonic  

  Atlantic

  Soul

  ★★★★

La trobada entre Bruno Mars i Anderson .Paak, dos artistes coneguts pel seu perfeccionisme obsessiu, podia haver derivat en una estèril batalla d’egos desmesurats. No és el cas. El repte de reviure (i actualitzar) la sublim sofisticació soul que van assolir les produccions de la Motown i la Philadelphia International Records als anys 70 ha servit d’estímul per amalgamar els talents de tots dos (i de convidats de categoria com Bootsy Collins i Thundercat) en un àlbum arrogant, sí, però magnífic. Rafael Tapounet

‘Contigo’

Maria Rodés i La Estrella de David  

  Elefant Records

  Country-pop

★★★★  

David Rodríguez i Maria Rodés repassen totes les estacions d’una relació amorosa (el primer títol és ‘Hacer el amor’; l’últim, ‘Nos vamos a divorciar’) en una col·lecció de boniques cançons en clau de country-folk que, amb la complicitat del productor i multiinstrumentista Sergio García, mira sense ironia als àlbums de totèmiques parelles mixtes com Lee Hazelwood i Nancy Sinatra o Porter Wagoner i Dolly Parton. Postals des del porxo posterior cantades a duo amb el cor a la mà entre banjos i violins. R. T.

‘Aurora y Enrique’

Soleá Morente  

  Elefant Records

  Cançó-pop

★★★★  

A Soleá Morente li va costar arribar a treure el millor de si mateixa, però la veiem en ratxa: després de la dolça gresca d’‘El que et falta’ (2020), arriba ara un episodi més recollit, sense abdicar de la seva gràcia natural. Rendeix homenatge a la història d’amor que va unir els seus pares, Aurora Carbonell i el malaguanyat Enrique Morente, casant palmells flamencs amb sintetitzadors dream-pop, i pessics psicodèlics i postpunk amb estampes d’una mística pròxima. I hi ha una llum benèfica en tot el que toca. J. B.

Notícies relacionades

‘Septet’

Luc Casares  

  The Changes

  Jazz

★★★★  

El saxofonista Lluc Casares torna dels Estats Units –en sentit literal i figurat– i en el seu retrobament amb els seus companys de Barcelona llueix un coneixement impecable del jazz nord-americà. Però el que de veritat importa: en la seva música hi ha una alegria, una claredat, que la fa contagiosa. Té groove, té swing, arranjaments sobris, composicions d’una arquitectura sòlida i neta, sense ornaments innecessaris. Té melodies. ¿Com els bons discos d’abans? Com els bons discos d’abans, sí. . Roger Roca