Crítica de ‘Supernova’: la mort sona a buit

Nova incorporació en el fecund subgènere de pel·lícules sobre la malaltia degenerativa i l’eutanàsia, ‘Supernova’ contempla un home afligit de demència precoç i al seu sofert marit, i els acompanya al llarg d’un últim viatge per carretera ple de visites a amics i converses solemnes. I, mentre ho fa, s’esforça tant per deixar clara la seva gravetat i la seva importància que no es permet a si mateixa viure; el director Harry Macqueen fa avançar el relat a ritme entumit, aparentment decidit a deixar passar la major part del metratge sense fer res de relleu.

La preocupació de la pel·lícula per demostrar decòrum emocional li impedeix tacar-se les mans explorant la seva premissa com mereix. Els seus dos protagonistes són éssers profundament buits, i com a conseqüència d’això els actors Stanley Tucci i Colin Firth es passegen per la pantalla exhibint histriònica contenció en lloc de construir veritablement els seus personatges, evocar l’experiència vital compartida que se’ls suposa i dotar-los d’autèntica ressonància dramàtica. Resulta gairebé admirable, per insòlit, que una pel·lícula sobre el terror que provoquen la mort i pèrdua d’un ésser estimat se les apanyi per resultar tan emocionalment estèril.