Crítiques de discos

‘Music of the spheres’ Coldplay es delecta amb la seva mística ‘cuqui’

  • El grup britànic aposta a ‘Music of the spheres’ per un pop colorista amb picades d’ullet còsmiques en un repertori irregular al qual s’adhereixen Selena Gómez i el grup BTS.

  • Els nous àlbums de Capsula, Pokey LaFarge, Morreo i The Cookers, també ressenyats

‘Music of the spheres’ Coldplay es delecta amb la seva mística ‘cuqui’
4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Roger Roca

‘Music of the spheres’

Coldplay  

  Warner

  Pop

★★★  

La nova gira de Coldplay serà «sostenible», anuncia el grup, però consistirà en els estadis i grans recintes de tota la vida, i el manual de costums del pop indica que per omplir-los convé anar carregat amb un àlbum de tons lleugers i efervescents. I a això s’han dedicat Chris Martin i companyia en aquest‘Music of the spheres’, a mirar d’armar-se de cançons accessibles per tornar a omplir les grades de confeti.

Venim d’‘Everyday life’ (2019), un àlbum en què es van complicar la vida amb cors gòspel i malles ‘afro’ i que va resultar una punxada comercial (als Estats Units va vendre una cinquena part que l’anterior, ‘A head full of dreams’, 2015) tot i que donava senyals d’inquietud creativa. Però si els convidats són indicadors del to d’un disc, fem notar que en aquell hi van participar Femi Kuti i Stromae, mentre que per ‘Music of the spheres’ desfilen Selena Gómez i BTS, cosa que augura un rumb una mica més convencional. I si ‘Everyday life’ era notable malgrat la seva presumptuositat, el seu relleu conserva un semblant halo grandiloqüent, ara no tan ‘multiculti’ sinó còsmic, però plasmat en un cançoner més curt d’inspiració, malgrat tota aquesta pintura fosforescent.

A la cantina galàctica

El tema ‘Higher ground’, publicat al maig, va resultar una mica tebi amb el seu intent de pop galàctic inspirat en la cantina de ‘La guerra de les galàxies’, incloent-hi «oh-ohs» recurrents i guitarres exòtiques a l’estil de Peter Gabriel any 1986. Però aquest tema resulta un dels més excepcionals de l’àlbum, juntament amb el segon senzill, ‘My universe’, que subministra una dinàmica pop dominadora i amb vestigis d’EDM. Entre aquests temes més invasius hi ha ‘Humankind’, amb sintetitzadors aparatosos, i aquest ‘People of the ride’ en el qual Coldplay cau en la vulgaritat d’imitar un contemporani (Muse) i que dona la raó al savi Rosendo quan va cantar que «de vegades costa arribar a la tornada» (que, en realitat, no existeix).

Però és un àlbum que Coldplay, una vegada més, ha concebut com un tot i que tant pot encantar com irritar pel seu embolcall global de mística ‘cuqui’, contenidor de balades canòniques (‘Let somebody go’), estampes amb intencions màgiques (el cant ‘a cappella’ de ‘Human heart’) i ocurrències amb halo entendridor (‘Biutyful’ sembla dissenyada per a TikTok). Acoblant les cançons, aquests interludis instrumentals, identificats amb emoticones, que tenen certa gràcia quan no s’allarguen massa (com passa en el conegut com a ‘Infinity sign’). El tema de tancament, ‘Coloratura’, resulta temerari amb els seus més de 10 minuts i el seu solo de guitarra planador, però conté seqüències substancioses (el gir que fa en el minut sis) i ens recorda que Coldplay encara és capaç d’entregar una música bella, tot i que se l’intueixi massa enamorat del seu reflex.

Altres discos de la setmana

‘Phantasmaville’

Capsula  

  Silver Recordings

  Rock

★★★★  

  

De l’era Covid no en surten només discos torturats o eufòrics, sense terme mitjà, sinó també una obra com aquesta, que invoca i desafia la tenebra a cop de reanimadora pulsió guitarrera, garatge tribal i psicodèlia amb vestigis ‘sixties’. Devastadora bacanal, la d’aquest madur trio bascoargentí, a costa del glam i el surf, l’eco còsmic enrarit i aquest (inèdit) saxo ‘free’, deixant pòsit i transmetent sentit de la diversió. Imperiós rock’n’roll per conjurar el temps pandèmic. - J. B.

‘In the blossom of their shade’

Pokey Lafarge  

  New West

  Pop retro

★★★★  

Al seu setè disc d’estudi, el ressucitador de sons anyencs Pokey LaFarge no només viatja en el temps sinó també en l’espai, i tant envia assolellades pos’tals des d’algun confí caribeny (‘Mi ideal i el seu perfum de calipso) com canta doo-wop als carrers de Nova York (‘Killing time’) o busca refugi a Holanda entre paisatges de rhythm-and-blues i guitarres surfistes (‘Rotterdam’). El ‘tour’ té alguna cosa d’arqueologia, però està servit amb estil inigualable i resulta deliciós. – Rafael Tapounet   

 

‘Fiesta nacional’

Morreo  

  Futuras Licenciadas

  Pop

★★★  

Morreo és un duo gadità establert a Madrid que va néixer entorn d’una cançó de Mujeres. Comparteixen amb el grup barceloní l’afició pel pop espanyol dels 60 i els cors a força de lalalàs, tot i que el seu tira més cap al synth-pop que al guitarreig de garatge (‘Pesadilla pop’ sona a Hidrogenesse tocant el repertori de Los Brincos). El seu elapé de debut és una prometedora col·lecció de melodies lluminoses d’encant ‘cañí’ que barreja dècades i estils i ja ha cridat l’atenció de la web dels premis Grammy. – R. T.

Notícies relacionades

Look Out!

The Cookers  

  Gearbox Records

  Jazz

★★★★  

Cecil McBee, Billy Hart, George Cables, Eddie Henderson... Com a acompanyants –i alguns, com a líders injustament oblidats–, van donar forma al millor jazz nord-americà dels 70: profund, contundent, espiritual. Ara formen un ‘all-stars’ de músics que mai van ser estrelles i que manegen com ningú un llenguatge que a les seves mans no és ‘revival’ sinó identitat. Les seves composicions són de primera, els seus solos també i el groove que tenen junts no el té ningú, perquè ningú ha viscut el que han viscut ells. - Roger Roca