Cine fantàstic

El festival de Sitges-2021, en sis claus: entreu-hi sense por

El festival de Sitges-2021, en sis claus: entreu-hi sense por

El Periódico

  • El festival, la 54a edició del qual se celebra entre el 7 i el 16 d’octubre, torna a fer-se ressò de les infinites variants del cine de gènere, en el qual cada vegada adquireix més rellevància la mirada femenina.

  • 20 pel·lícules que no us hauríeu de perdre en el Festival de Sitges 2021.

5
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

No és casual que una pel·lícula salvatge i i que reventa ments, com ‘Titane’, de Julia Ducournau, conquerís la Palma d’Or en l’últim festival de Cannes. Tampoc és casual la formidable acollida a l’adaptació de Denis Villeneuve del clàssic de la ciència-ficció ‘Dune’. O que un altre seminal cicle de novel·les espacials, ‘Fundación’, d’Isaac Asimov, enlluerni avui a Apple TV+. O que dues de les bombes que enllustren l’oferta de sèries de Netflix siguin ‘Misa de medianoche’ i ‘El juego del calamar’ ... Res d’això és casual perquè el gènere fantàstic és, des de fa anys, la representació més intrèpida, desafiadora i imaginativa possible de la ficció audiovisual, sigui cine o sigui sèrie. I el sempre inquiet festival de Sitges, que celebra la seva 54a edició entre el dijous 7 i el diumenge 16 d’octubre, tornarà a ser el gran calador on pescar el millor d’aquest món fantàstic. Entreu-hi sense por. 

La mirada femenina

El festival s’inaugura aquest dijous amb ‘Mona Lisa and the blood moon’, d’Ana Lily Amirpour. Tot i que sembli mentida, és la primera vegada en els 54 anys d’història del festival que una dona dirigeix la pel·lícula inaugural, dolorós deute històric que, avui més que mai, havia de ser liquidada. Des de fa alguns anys, la mirada femenina està revolucionant el cine de gènere i Sitges 2021, com no podia ser de cap altra manera, posa el focus en aquesta tendència que no és moda passatgera, sinó fet inqüestionable. Si el 2020 Sitges ens va descobrir Amy Seimetz amb ‘She dies tomorrow’ i Rose Glass amb ‘Saint Maud’, en aquesta edició obre la porta a joves creadores amb primera o segona pel·lícula com ara Prano Bailey-Bond (‘Censor’), Charlotte Colbert (‘She will’), Camille Griffin (‘Silent night’), Stacey Gregg (‘Here before’) i Amelia Mos (‘Bloodthirsty’).

Sitges projectarà també dos dels títols-bomba de la temporada, dirigits, per descomptat, per dones: ‘Titane’, de Julia Ducournau, flamant Palma d’Or en l’últim Cannes, i ‘Earwig’, de Lucile Hadzihalilovic, premi del jurat a Sant Sebastià. Només una mica d’aigua al vi: la tendència no sembla apreciar-se en el cine espanyol, en què les directores es mantenen encara al marge del cine de terror o fantàstic.

La secció oficial

Com és d’esperar i desitjar, el menú de Sitges, també el competitiu, recull tots els sabors del fantàstic. El ‘folk horror’ estarà representat per pel·lícules com ara ‘In the Earth’, tornada de Ben Wheatley a la seva millor forma psicodèlica després de la prosaica ‘Rebecca’, o l’esotèrica i intrigant ‘Lamb’, de Valdimar Jóhannsson. Aquesta última és només una entre moltes òperes primes prometedores: vegeu també ‘Censor’ (Prano Bailey Bond), ‘Silent night’ (Camille Griffin), ‘The blazing world’ (Carlson Young), ‘Coming home in the dark’ (James Ashcroft)… Però també hi concursen autors de més recorregut, com el sempre visceral Fabrice Du Welz amb ‘Inexorable’, Justin Kurzel amb ‘Nitram’ i el més conegut com a guionista Eskil Vogt amb ‘The innocents’. A més, tres mestres de l’animació amb estils molt diferents: Mamoru Hosoda (‘Belle’), Ari Folman (‘¿Dónde está Ana Frank?’) i Phil Tippett (‘Mad god’). Nivell. 

Les joies del festival

En seccions paral·leles, com de costum, molt per explorar i descobrir. Seven Chances recupera pel·lícules inèdites deGeorge A. Romero (‘The Amusement Park’) i l’agitador underground brasiler José Mojica Marins (‘A praga’). L’apartat Documenta inclou pel·lícules sobre el ‘found footage’, la minisèrie ‘It’, el ‘folk horror’, una obra de teatre amateur basada en ‘Alien’ i la simulació en la qual, segons alguns, vivim sense adonar-nos-en: ¿qui en dona més? De passada, feu un cop d’ull a Brigadoon per veure un documental (nord-americà) sobre el nostre cine quinqui: ‘Blood in the streets: The quinqui film phenomenon’. Noves Visions portarà les apostes més ‘arty’ (atenció a la provocadora ‘The scary of sixty-first’) i Anima’t oferirà una altra rica panoràmica de l’animació actual. Panorama Fantàstic reforça la seva aposta pel cine asiàtic i Midnight X-treme, per descomptat, no té contemplacions. 

L’oferta local

La secció oficial a competició comptarà amb tres produccions fetes aquí; tres mirades inquietes, renovadores, a càrrec de tres directors debutants en el llargmetratge: ‘El páramo’, de David Casademunt, atraient proposta d’‘horror folk’ amb Inma Cuesta i Roberto Álamo sotmesos a la visita d’una aterridora criatura; ‘Visitante’, acostament d’Alberto Evangelio a les realitats paral·leles a partir d’una parella en crisi; i ‘Tres’, odissea sensorial en clau de ciència-ficció a càrrec de Juanjo Giménez, flamant Palma d’Or al millor curtmetratge per ‘Timecode’.

Fora del concurs, Sitges projectarà l’estrena mundial de l’últim treball d’Álex de la Iglesia, ‘Veneciafrenia’, o com el director d’‘El día de la bestia’ s’atreveix a barrejar el ‘giallo’ amb l’‘slasher’ a partir del viatge un grup de turistes espanyols a Venècia. També es podran veure ‘La abuela’, la tornada de Paco Plaza al terror, estrenat a Sant Sebastià; ‘Y todos arderán’, segon llargmetratge de David Hebrero; ‘Jacinto’, de Javi Camino; i ‘La pasajera’, de Raúl Cerezo i Fernando González.

Les retrospectives

Notícies relacionades

Els preciosos cartells d’aquesta edició del festival, tant el de la baralla de cartes amb doble cara d’home i llop com el de les quatre fases de la sagnant lluna vermella, són al·lusius al leitmotiv d’aquest any, el de la bèstia interior, o l’eterna dualitat entre l’humà i el salvatge. I per celebrar-ho, el festival oficia una formidable retrospectiva licantròpica que s’obrirà amb el clàssic ‘El hombre lobo’, de George Waggner (1941), i que seguirà amb títols referencials com ‘El bosque del lobo’ (Pedro Olea, 1970), ‘Nazareno Cruz y el lobo’ (Leonardo Favio, 1975), ‘El retorno del hombre lobo’ (Paul Naschy, 1981) ‘Aullidos’ (Joe Dante, 1981) i ‘Un hombre lobo americano en Londres’ (John Landis, 1981), aquestes dues últimes restaurades en flamant 4K.

El poder de les sèries

Tot i que ja no recollides en una secció pròpia (Serial Sitges), les sèries tornen a tenir un espai important al festival. Aquest any es veuran en primícia les ‘Historias para no dormir’ que Rodrigo Cortés, Rodrigo Sorogoyen, Paco Plaza i Paula Ortiz han dirigit basant-se en episodis clàssics de la sèrie de Narciso Ibáñez Serrador; els dos primers episodis de ‘La sangre helada’, d’Andrew Haigh («45 anys»), drama de supervivència a l’Àrtic sobre un jove cirurgià (Jack O’Connell) enfrontat a un letal arponeig (Colin Farrell, ni més ni menys), i el primer episodi de ‘Chucky’, la sèrie de Syfy que prorroga el llegat del ninot diabòlic més enllà de ‘Cult of Chucky’ (amb credibilitat: el creador és Don Mancini, pare de la criatura). Títols capaços de generar tanta expectació com qualsevol obra cinematogràfica.