Crítica de cine

Crítica de ‘Cry macho’: el vell Eastwood davant el mirall

Crítica de ‘Cry macho’: el vell Eastwood davant el mirall

El Periódico

  • L’última pel·lícula del cineasta ofereix una variació definitivament lleu dels motius comuns en tota la seva obra. En altres paraules, la seva raó de ser no és la innovació, sinó una nova reflexió sobre el llegat cinematogràfic d’Eastwood com a actor

  • Un viatge per les històries rurals de Clint Eastwood, per Quim Casas

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

‘Cry macho’ ***

Direcció  Clint Eastwood

Intèrprets  Clint Eastwood, Eduardo Minett, Natalia Traven, Dwight Yoakam

Estrena  24 de setembre del 2021

Clint Eastwood ha passat dècades desconstruint la iconografia que el va convertir en una estrella a través de pel·lícules en què se’ns diu, de diverses maneres, que l’heroisme és una façana poc resistent que al caure revela penediment i sensació de buit. I, sobretot des de ‘Deute de sang’ (2002), sembla que ha utilitzat cada nou llargmetratge a tall de reflexió final definitiva sobre el seu llegat cinematogràfic com a actor.

Potser no fa falta aclarir que ‘Cry macho’ segueix a ulls clucs aquesta tendència, i que en el seu conjunt ofereix una variació definitivament lleu dels motius comuns en tota la seva obra. En altres paraules, la seva raó de ser no és la innovació. El seu esquema argumental, sense anar més lluny, ja ha sigut explorat per Eastwood amb més èxit en pel·lícules com ‘L'aventurer de mitjanit’ (1982) i ‘Un món perfecte’ (1993): un home experimentat, el Mike (Eastwood), posa sota la seva protecció un noi, el Rafo (Eduardo Minett), per ensenyar-li algunes lliçons vitals. Així mateix, mentre desenvolupa aquesta premissa ‘Cry macho’ és una pel·lícula tan simple, tendra i tosca com les obres més recents del director, i s’hi detecten alguns dels seus vicis més recurrents com a narrador: personatges que s’expressen a través de diàlegs impossibles i expliciten matusserament els seus motius, acudits predictibles, estereotips racials i escenes evidentment rodades amb presses.

La relació que s’estableix entre el protagonista de la pel·lícula i el seu jove pupil mira de funcionar com a reflexió sobre el trànsit a la maduresa, però no ho fa amb eficàcia perquè el vincle entre els dos personatges en cap moment arriba a resultar convincent. El Mike, no obstant, resulta intrigant de forma individual per un motiu: a la seva pell, Eastwood es mostra més fràgil i menys dur que mai i fins i tot arriba a plorar davant la càmera, violant amb aquest gest algunes de les normes de masculinitat que ell mateix va contribuir a establir fa diverses dècades.

Notícies relacionades

Fins aquell moment final, la pel·lícula transcorre per una primera part llastada pels excessos expositius i posteriorment adopta un ritme més tranquil, mostrant poc interès a plantejar veritables conflictes dramàtics –el més semblant a un gir argumental que inclou no només és predictible sinó també irrellevant– i menys preocupació per la progressió narrativa que per anar construint un clima emocional i anar acumulant escenes que, juntes, proposen ni més ni menys que el mateix missatge que la pel·lícula porta implícit en el títol, i que tot i així queda verbalitzat en un moment del metratge: «La idea del mascle està sobrevalorada».