Un modern Strauss per començar

La sana competència entre el Teatro Real de Madrid i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona ha anat avançant en el temps les seves respectives inauguracions de temporada i ahir a la nit va guanyar per poc el coliseu de la Rambla, ja que el de la plaça d’Orient rep aquesta nit des del Rei fins al cos diplomàtic per començar el curs. Si el Liceu durant dècades va dedicar el setembre a la dansa deixant l’òpera per a principis d’octubre, aquest any la màgia de Richard Strauss i del seu ‘Ariadne auf Naxos’ ha imposat la nova tradició. Amb dos repartiments, vuit funcions i fins al 4 d’octubre, aquesta òpera nascuda del geni d’un dels més grans operistes del segle XX amb la col·laboració del seu llibretista de capçalera, Hugo von Hofmannsthal, ha sigut l’encarregada de fer disfrutar un públic expectant i una àmplia nòmina de convidats encapçalats pel president Aragonès, l’alcaldessa Colau i diversos ministres i consellers.

Abans de la funció, al Saló dels Miralls es va inaugurar una colorista instal·lació de l’artista Okuda San Miguel, un pas més en l’esforç que està fent el Gran Teatre per transformar-lo en un centre d’art més enllà de la lírica. Però el públic volia òpera, i això va ser el que va degustar. ‘Ariadne auf Naxos’ (1912/1916) remou consciències i proposa una reflexió sobre l’art ‘pagat’. El primer acte dibuixa com un acabalat mecenes encarrega una òpera i una comèdia, espectacles que, barrejats per ordre del mecenes davant l’horror de la diva de torn, és el que es desenvolupa en el segon acte, amb una tràgica Ariadna abandonada a qui dona ànims una companyia de còmics.

Notícies relacionades

Ouka Leele, història de dues ciutats

‘Top Gun: Maverick’: mirant als 80 sense ira (ni complexos)

El Liceu va comptar per a aquesta ocasió amb una posada en escena de Katie Mitchell (Ais de Provença, 2018) que trasllada l’acció a l’actualitat sense forçar i amb moltes idees, com una Ariadne embarassada i una compositora dona. En la segona part, no obstant, s’enreda en una voràgine que fa decaure l’atenció. Josep Pons no va tenir problemes per concertar una entregada Simfònica liceista reduïda a una quarantena d’efectius i a un amalgamat grup de solistes.

La Compositora de Samantha Hankey va impressionar per la seva bonica veu i efectiu fraseig i va ser impecable la Primadonna-Ariadne de Miina-Liisa Värelä, qui ja havia assumit aquest doble paper en aquesta producció a Finlàndia, mentre que l’espanyola Elena Sancho Pereg es movia sense dificultats com Zerbinetta, oferint una aplaudida interpretació de la impossible ària ‘Grossmächtige Prinzessin’, tota una prova de foc. Nikolai Schukoff va interpretar el Tenor i Bacchus amb problemes en els sobreaguts, igual com el Brighella de Juan Noval Moro i que el Mestre de Dansa de Roger Padullés. Del quartet d’amants de Zerbinetta va sobresortir sobretot el Truffaldino d’Alex Rosen, de veu espectacular, mentre que l’Arleqquí de Benjamin Appl aportava taules i correcció. La Nàiade de Sonia de Munck, la Dríade d’Annaïs Masllorens i l’Echo de Núria Vilà es van moure sempre amb facilitat i l’ampli repartiment va comptar, a més, amb el destacat Mestre de Música d’un inspirat José Antonio López i amb el sobrat Scaramuccio de Vicenç Esteve, a més de l’Oficial de Josep Fadó, del Perruquer de Jorge Rodríguez Norton, del Lacai de David Lagares i del Majordorm de Maik Solbach.