Critica d’‘Adiós, idiotas’: tragicomèdia d’inadaptats

Una dona greument malalta que vol recuperar el fill que va donar en adopció, un informàtic que ha intentat suïcidar-se i un arxiver invident. Amb aquests tres personatges, Albert Dupontel ha elaborat una tragicomèdia que va arrasar als premis César del cine francès: 7 estatuetes de les 12 a què estava nominada, entre els quals millor pel·lícula i direcció. ¿Què té Dupontel, personatge certament inclassificable al cine gal actual, capaç de dirigir films que no se semblen a cap altre i d’intervenir, com a actor, en cintes tan polèmiques com ‘Irreversible’ de Gaspar Noé?

Notícies relacionades

Techno, farra i exquisitats

S’acosta la Dansa dels Dracs

‘Adiós, idiotas’ està dedicada a Terry Jones, mort el gener del 2020, i compta amb una breu intervenció de Terry Gilliam anunciant armes de caça. Malgrat això, no és una comèdia que entronqui amb l’humor dels Monty Python. Més aviat té algun detall visual que podria recordar tant al Jean-Pierre Jeunet de ‘Delikatessen’ com al d’‘Amélie’. Però és menys virulent, més amable en la seva galeria de personatges inadaptats. El que interpreta el mateix Dupontel és definit com un vell lleó hàbil i, quan l’empresa per a la qual presta els seus serveis ha de fer reestructuracions, prefereix sang nova a les habilitats del lleó ferit. La protagonista femenina només desitja recuperar el que va ser seu. I l’arxiver cec sembla un personatge de la factoria Bruguera.

‘Adiós, idiotas’, com altres cintes de Dupontel, és una amalgama de comèdia, drama, intriga, còmic i fantasia. Un cine popular fet per un individu bastant impopular, però, sens dubte, solvent cinematogràficament parlant.