Chicuelo, a la recerca d’on no ha estat abans

Encara queda un concert, el del guitarrista tot terreny Jesús Prieto, ‘Pitti’, aquest dimarts al Jamboree. Però el Mas i Mas Festival, la persiana de la música en directe que cada agost puja quan a Barcelona baixen totes les altres, va tenir el seu fi de festa diumenge amb un concert doble al Teatre Coliseum. I quin fi de festa. El ‘tocaor’ Joan Gómez, ‘Chicuelo’, heroi local en ratxa creativa, estrenava l’espectacle ‘Caminos’. El nom és prosaic i poc suggerent, però per al cas ja serveix. Perquè efectivament, Chicuelo i els seus companys, el violoncel·lista Martín Meléndez, el percussionista David Gómez i la ‘bailaora’ Karen Lugo, exploren noves vies a partir del flamenc. El pianista Chano Domínguez, que va obrir la nit al capdavant d’un grup d’alumnes avantatjats del Taller de Músics, es referia a Chicuelo en una entrevista recent amb aquest diari com un dels guitarristes flamencs «més punters». I aquest era el Chicuelo que estrenava al Coliseum. Un artista que avança, que busca en llocs on no ha estat abans.

La matriu de ‘Caminos’ està feta de tangos, d’alegries, de buleries i de ‘granaínas’. Però el que van aixecar els músics i la ‘bailaora’ tenia formes noves. Chicuelo, tan exultant després d’un temps sense tocar que va assegurar que se li ha fet llarg, va anunciar per començar uns tangos de Màlaga «però en versió 3.0», que, tot i que als que saben de tecnologia els pugui fer riure, és una bona manera de donar a entendre que alguna cosa té ecos de futur. I sí, alguna cosa hi ha de tecnològic en el ball de Karen Lugo, que desprenia coses alhora flamenques i robòtiques, amb un fluir al mateix temps tremendament humà i digital, com a modelatge en 3-D. Alguna cosa hi ha de futurista en el toc cristal·lí de Chicuelo i en la precisió i la discreció de David Gómez, contrapunt ideal a l’exuberància del violoncel de Martín Meléndez. I si no és futur, almenys és una cosa molt oposada a la nostàlgia o a la reverència pel passat. Amb el ‘tocaor’ sempre al vèrtex, hi va haver peces a duo, trio i quartet fins que Marco Mezquida, amb qui Chicuelo ha obert el seu horitzó en els últims anys, va aparèixer per a la rematada final d’una nit que va acabar en eufòria. Abans, Chano Domínguez, al capdavant d’una banda jove, solvent i fins i tot una mica tímida, havia recorregut amb autoritat el terreny entre el jazz i el flamenc que ell mateix ha descobert i mapejat –el seu acostament a Monk és senzillament una genialitat–, però el concert va quedar inevitablement eclipsat pel de Chicuelo. Massa per a una sola nit.