George Harrison i la seva obra mestra, 50 anys després

De la rivalitat entre John Lennon i Paul McCartney va sorgir un camp magnètic amb poc marge per als intrusos. Mirant-se tots dos de cua d’ull per veure qui feia la cançó més majestàtica, i repartint-se el gruix del ‘tracklist’ dels àlbums, van mantenir a pa i aigua el pobre George Harrison, que va tenir l’ocasió de brillar, per fi, després de la dissolució del grup, el 1970. La gran venjança: ‘All things must pass’ es va guanyar el seu lloc destacat en el catàleg post-‘beatle’ amb les seves cançons contemplatives, de refinades melodies banyades en mística Hare Krishna i elaborades amb l’ajuda dels seus (nous) amics.

Harrison va donar sortida, per fi, a un ampli cançoner, amb peces que havien sigut vetades per Lennon o McCartney, cosa que unida a les generoses ‘jams’ del tram final va donar lloc al primer triple àlbum d’un artista de rock. ‘All things must pass’ reapareix ara per celebrar, amb alguns mesos de retard (l’àlbum va veure la llum el novembre de 1970), el seu 50è aniversari i recordar-nos la serena mirada filosòfica del seu autor: tot és passatger, fins i tot l’hegemonia ‘beatle’. Reedició en fins a set formats diferents, incloent un molt materialista patracol de vuit vinils, cinc compactes i ‘blu-ray’ al preu de 1.009,99 euros.

Cantant a la divinitat

L’obra reflecteix un acostament de Harrison a Bob Dylan (amb qui firma el fraternal tema d’obertura, ‘I’d have you anytime’), sota l’influx de les ‘basement tapes’ que aquest li va deixar escoltar abans d’hora, i de l’àlbum ‘Music from big pink’ (1968), de The Band. El còmplice en la producció va ser ni més ni menys que Phil Spector, i tot i que no va tenir l’última paraula en les mescles, s’insinua el seu ‘wall of sound’ en peces com la irada i carregada ‘Wah-wah’, un reflex líric de les males vibracions que van envoltar les sessions de ‘Let it be’. Un altre aspecte distintiu és el gust de Harrison per l’‘slide guitar’ en temes com el popular ‘My sweet Lord’, amb les seves ressonàncies gòspel, «plagi inconscient» de ‘He’s so fine’, de The Chiffons.

‘All things must pass’ és la declaració d’independència de Harrison i, alhora, un manifest col·laboratiu d’alta volada, ja que cobra forma de la mà de músics com Klaus Voormann (Manfred Mann), Alan White (futur bateria de Yes), Dave Mason (Traffic), Billy Preston o Bobby Keys, així com Eric Clapton i els seus imminents còmplices a Derek and the Dominos. Amb tots va creuar el seu Rubicó el més callat dels Beatles, llepant-se les ferides a ‘Isn’t it a pity’, dissertant sobre l’esperit i la carn a ‘Let it down’ (amb la seva dona, Pattie Boyd, al mig del fatídic triangle confabulat per Clapton) i en l’advertència sobre els «líders cobdiciosos» de ‘Beware of darkness’. La seva resplendor es manté 50 anys després.

 

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant