Maria Barbal rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

«Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer», és «un soroll sense paraules i un silenci pastós», es pot llegir a ‘Pedra de tartera’, la novel·la més coneguda i traduïda de Maria Barbal, que ha rebut aquest dijous a la seva comarca natal del Pallars el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Tot i que hagi proclamat a través de la seva literatura que ja no és d’un sol lloc –resideix a Barcelona des del 1970– va tenir clar quan Òmnium Cultural li va concedir el premi fa uns mesos que el rebria a Tremp (Lleida), a l’Espai Cultural La Lira, molt a prop d’on va néixer.

La localitat hi ha respost engalanada per a l’ocasió i amb molts dels veïns seguint l’acte, uns 170 d’ells al teatre, complint totes les mesures de seguretat per la pandèmia de coronavirus, i 200 més al poliesportiu, on s’han instal·lat pantalles gegants.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès; la presidenta del Parlament, Laura Borràs; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; l’expresident de la Generalitat José Montilla, i l’alcaldessa de Tremp, Maria Pilar Cases, han sigut algunes de les personalitats que han assistit a l’acte, amb direcció artística d’Israel Solà i guió de Queralt Riera.

Record a les víctimes de la Covid

Abans de la intervenció de Barbal, les actrius Rosa Cadafalch (que va fer un dels papers de ‘Pedra de tartera’ quan es va convertir en obra de teatre), Ester Cort i Magda Puig han rememorat a través de diferents passatges la narrativa de l’homenatjada, que va entrar al món literari per «la porta gran» el 1985 amb aquesta novel·la sobre les conseqüències de la Guerra Civil, protagonitzada per la Conxa, un personatge únic de la literatura catalana que també va deixar la seva comarca natal del Pallars per establir-se a la capital.

Fragments d’aquesta obra, de ‘Mel i metzines’, ‘Càmfora’, ‘Escrivia cartes al cel’, ‘Carrer Bolívia’, ‘Emma’, ‘En la pell de l’altre’ o ‘A l’amic escocès’ s’han pogut sentir en escena de la veu de les tres actrius, mentre ha sonat ‘Jo vinc d’un silenci’, de Raimon, i la melodia de ‘La casa del sol naixent’.

Després de les intervencions del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que per quart any consecutiu no ha pogut assistir a l’acte a l’estar empresonat i hi ha enviat un missatge; del vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, i de la glossa d’Albert Villaró, una continguda Maria Barbal ha agafat el micròfon per agrair el premi i recordar els que avui no han pogut ser-hi, amb referència a familiars pròxims i a altres persones mortes recentment.

Ha recordat quan va escriure la seva primera novel·la sent una dona jove, casada i amb dos fills petits, professora de Llengua i Literatura Catalana a l’Institut Joan Maragall de Barcelona, havent après el català de forma autodidacta.

Abans d’endinsar-se a les seves obres, no ha deixat passar que en aquests temps s’ha posat de manifest la importància de professions com les de mestre i sanitari, dos grups «puntals» de la societat, mentre que els escriptors, «malgrat rebre premis, no som tan bàsics». «Per molt bé que ho facis –ha afegit– no et pots comparar amb algú que salva la vida a d’altres».

Com és habitual en ella, ha defensat la llengua catalana, «ofegada durant anys», però que «ha sobreviscut», tot i que «ara torna a estar en una situació que les persones enteses denuncien com a crítica».

«Vida dins de la vida pròpia»

Després d’anys creant històries de tot tipus, les primeres relacionades amb la seva terra, Barbal creu que la literatura «és vida dins de la vida pròpia». «Accepto que he viscut i compartit temps amb la família, amb els amics, amb els alumnes, amb els companys, però també amb els meus personatges, i encara avui veig la Conxa esquivant la seva caiguda vital, amb ànims per estar amb els fills», ha dit.

Així mateix, no ha defugit que ha volgut contribuir a guardar la memòria dels que l’han precedit i que en aquest recorregut d’«intentar comprendre la naturalesa humana buscava també entendre’m a mi mateixa». «Avui em veig coronada –ha acabat– amb aquest Premi d’Honor».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Jordi Cuixart, a través d’un vídeo, ha assenyalat: «Per quart any consecutiu, els poders de l’Estat m’impedeixen entregar aquest premi d’Honor [...] La literatura ens recorda que no hi ha injustícia, presó o xantatge que pugui doblegar la voluntat de ser d’un poble». Segons el seu parer, és «per aquest afany de refer la normalitat que, passi el que passi, siguem on siguem, la societat civil ho continuarem fent i ho continuarem tornant a fer» perquè «exercir els drets fonamentals és la millor manera de preservar-los».

En la seva al·locució, Marcel Mauri ha considerat que és «necessari blindar-nos davant la situació d’emergència lingüística» i ha reclamat a les autoritats polítiques presents «un audiovisual fort. Necessitem blindar-nos davant la situació d’emergència lingüística».