‘15 horas’: com fugir de l’infern dels maltractaments

Fa 11 anys, Judith Colell s’aproximava al punyent drama de l’abús de menors en la magnífica ‘Elisa K’, pel·lícula codirigida amb Jordi Cadena que es va alçar amb el premi especial del jurat al Festival de Sant Sebastià. «M’interessa el cine com a eina de denúncia, que serveixi per remoure consciències. No entenc el cine de cap altra manera», afirma la directora catalana, que invoca aquest irrenunciable compromís social a la seva nova pel·lícula, ‘15 horas’, un commovedor acostament a la violència masclista rodat i ambientat a la República Dominicana que s’ha estrenat aquest dimarts al Festival de Màlaga dins de la secció a competició. 

«El maltractament és una forma d’infern. I és molt difícil sortir-ne», afirma Colell en conversa amb aquest diari. A la pel·lícula, una jove violinista (Sterlyn Ramirez), farta dels continus episodis de violència física i psicològica a què la sotmet el seu marit, un prestigiós director d’orquestra (Marc Clotet), decidirà fer el gran, heroic pas i demanar ajuda. El camí, no obstant, serà tortuós, ja que s’haurà d’enfrontar a tota mena d’obstacles familiars, socials i burocràtics. «És una situació comuna a tots els països: sortir d’aquest malson costa molt, perquè la dona està tan empetitida, se sent tan miserable, que no només té por del marit, sinó que arriba a pensar que s’ho mereix. I en el cas concret de la República Dominicana, la situació és encara pitjor, perquè la violència masclista és una xacra social, però no existeixen els mateixos protocols de protecció que aquí», relata la directora.

Colell va arribar al projecte de ‘15 horas’ a través de la guionista Cira Valiño. «Em va dir que dues productores dominicanes buscaven una directora espanyola per a una pel·lícula sobre el maltractament masclista», recorda. La primera idea de guió que els van fer arribar no la va acabar de convèncer. «Era una història més de ‘thriller’, advocats, judicis. No ho vaig veure clar». I van fer la seva pròpia proposta, portant el cas de maltractaments a un terreny poc explorat: el de la violència masclista entre les elits culturals i econòmiques. «Els rics i guapos, en resum. Gent que aparenta viure vides perfectes, que oculta els seus inferns personals per por de perdre l’estatus social, i més en un país com la República Dominicana on l’abisme entre classes és enorme», relata Colell. «No sé si hi ha moltes pel·lícules sobre maltractaments en les classes acabalades; crec que només ho havia vist en sèries com ‘Big little lies’, amb aquesta relació de violència malaltissa entre el personatge d’Alexander Skarsgäard i el de Nicole Kidman».

El cas Rocío Carrasco

Notícies relacionades

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Un Primavera Sound en el batxillerat

El film arriba a Màlaga amb l’ona expansiva del cas Rocío Carrasco agitant encara el sismògraf del debat social. «No he seguit la docusèrie al complet, però el tema m’ha interessat molt. Més enllà de com en contra estigui del xou i de certs tractaments de les cadenes a aquest tipus de drames, si la situació horrorosa que ha viscut Rocío durant aquests anys ha servit perquè hi hagi dones que s’han atrevit a denunciar, benvingut sigui», afirma la directora, les conviccions feministes de la qual la fan estirar-se els cabells davant els corrents negacionistes de la violència masclista. «No puc entendre aquests polítics, o la gent en general, que nega el maltractament a la dona. ¿Però aquests senyors, escoltin, viuen en la realitat? ¿Veuen les mateixes notícies que jo? ¿Tenen cor?», es pregunta Colell.

«Hem de continuar parlant d’aquest tema fins que no hi hagi ni una dona morta. Ni una. I tots ens hauríem d’implicar, no mirar cap a un altre costat, com de vegades fem malgrat saber que en el nostre entorn pròxim hi hagi un cas de maltractaments». Per a això, la cineasta evoca un fragment colossal de ‘Código desconocido’, de Michael Haneke: «Aquesta escena, sí, en la qual Juliette Binoche està planxant i sent sorolls i cops dels veïns de dalt. Llavors deixa de planxar i notes que alguna cosa passa pel seu cap, com si volgués fer alguna cosa. ¿M’hi poso? Però continua planxant i apuja el so de la tele per no sentir la realitat dels cops».