UN MESTRE DE LA GENERACIÓ DELS 50

Caballero Bonald: retrats sense misericòrdia

El premi Cervantes reuneix un centenar de semblances d'autors i artistes en què brillen les bondats i sobretot les misèries

Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Com a  Caballero, és descendent de cellerers de Jerez, mentre que els Bonald, francesos i aristòcrates, van tenir el seu moment de glòria en altres èpoques, malgrat que en aquesta hagin cultivat un liberalisme polític més posat al dia. José Manuel Caballero Bonald, un dels grans poetes (i narradors) dels 50, premi Cervantes, assumeix la seva herència amb un irònic determinisme en què l’elegància no està renyida amb la indignació. Sí, els indignats del 15-M es van identificar en els versos agres d’un dels seus últims poemaris, Manual de infractores.

I és que pot tenir aspecte de cavaller (en minúscula) de la mà al pit o de marquès de Bradomín i  pot ser que les cames ja no li responguin com abans, però el seu cap està agilíssim, amb una força juvenil que no ha aplacat aquest petit i maliciós dimoni interior que li permet contemplar els seus semblants sense els embuts de les convencions socials.

GUARNIMENT SENSE MASSATGE

José Manuel Caballero Bonald, Pepe Caballero, al novembre va fer 90 anys, però això no sembla haver-li temperat la ploma. Implacable era de jove i encara ho segueix sent. La prova és que acompanyant aquesta celebració ha aparegut 'Examen de ingenios' (Seix Barral), gairebé un centenar de retrats on passa revista amb la seva prosa guarnida però sense massatges innecessaris a un bon grapat d’escriptors i artistes. Bona part ja no hi són per respondre-li o ofendre’s, perquè ha prescindit d’autors de generacions posteriors a la seva i els que estan vius es compten amb els dits. Privilegis d’haver sobreviscut, de ser l’últim guàrdia de les històries.

"A aquestes alçades, crear-me  "A aquestes alçades, crear-me enemistats no em preocupa en absolut. O sigui que escric el que penso i punt"

Però no tot en el llibre és repassar els seus contemporanis, Caballero és un hàbil crític i té en molta estima autors com Octavio Paz, Francisco Brines i José Agustín Goytisolo –"el que més vaig estimar però no el que més vaig valorar"–, per posar només tres exemples. També intenta ser equitatiu: tot i que el retrat de Camilo José Cela, de qui va ser secretari molts anys a la revista 'Papeles de Son Armadans', sigui demolidor no nega al nobel la seva disposició a les «convivències bondadoses». Però no tem les enemistats. «A aquestes altures de la meva biografia tot això no m’importa gens. O sigui, que escric el que penso i punt», assegura des del seu domicili madrileny.

CRITERI PERSONAL

El poeta i narrador afirma que la principal dificultat a l’hora d’escriure aquestes semblances la plantejaven les persones que li mereixen el respecte més gran, tot i que tinguin obres que li interessin més aviat poc. «És difícil equilibrar aquests judicis». Per això assegura haver eliminat alguns d’aquests retrats per raons selectives. «A vegades l’interès pel personatge se’m va anar apagant i això va influir també perquè  el text no acabés d’agradar-me. De manera que el vaig suprimir», diu.

Es detecta que ha sigut més dur amb els autors que més ha tractat. Aquí s’adiu una irònica frase d’Eugene O’Neill –«No cal conèixer l’oca per degustar el seu paté»–, en referència a la possible decepció que pot produir el coneixement personal d’un escriptor admirat per la seva obra. Si Caballero no hagués tractat Borges, Neruda, Pla o Cela, hauria tingut més bona consideració d’ells. «Persona i obra no tenen per què estar relacionades. És més. És molt més recomanable no conèixer l’autor». En el cas de Pla, es confessa arbitrari. «El Josep Pla que jo vaig conèixer semblava més aviat un pagès mal educat i això va afectar sens dubte els meus judicis generals. Encara em costa oblidar-me de les grolleries de Pla quan el llegeixo… D’això se’n diu injustícia involuntària».

Notícies relacionades

"Amb la meva edat no puc plantejar-me  "Amb la meva edat no puc plantejar-me cap projecte literari. No tinc ni temps ni ganes"

Així és Caballero Bonald. Assumeix la mordacitat com una forma d’arribar a la seva veritat, coses d’arribar a una edat gairebé bíblica que, més que res, el sorprèn: «Complir 90 anys em produeix una mescla d’incredulitat i desconcert. I una pregunta que de tant repetir-se ja és un lloc comú: ¿com és possible que ja tingui tant passat pel davant?». En les últimes entrevistes, el poeta assegurava que ja no escriuria més,  però per sort sempre se li creuava una idea aprofitable (com és el cas) i tornava a la càrrega. «Ara ja no, amb la meva edat no puc plantejar-me cap projecte literari. No tinc temps ni ganes». Veurem.