Firmes

Els autors d’EL PERIÓDICO a Sant Jordi: una escuderia per fardar

19 dels 33 redactors i col·laboradors del diari que tenen llibre a Sant Jordi compareixen per fer-se una foto de grup que fa caure decul

Empezando por arriba y de izquierda a derecha, Jenn Díaz y Josep Maria Fonalleras; Quim Casas, Albert Soler, Miqui Otero y Juan Soto Ivars; Anna Sánchez, Jordi Bianciotto y Eva Arderius; Rosa Ribas, Guillem Sánchez, Joan Cañete Bayle, Jordi Serrallonga y Olga Merino; Maria Rubert, Pau Arenós, Emma Riverola, Jordi Mercader y Ferran Sendra.

Empezando por arriba y de izquierda a derecha, Jenn Díaz y Josep Maria Fonalleras; Quim Casas, Albert Soler, Miqui Otero y Juan Soto Ivars; Anna Sánchez, Jordi Bianciotto y Eva Arderius; Rosa Ribas, Guillem Sánchez, Joan Cañete Bayle, Jordi Serrallonga y Olga Merino; Maria Rubert, Pau Arenós, Emma Riverola, Jordi Mercader y Ferran Sendra. / Ferran Nadeu

Es llegeix en minuts

Coloristes pintades a la calçada a tall de vudú contra el cotxe al marge, en l’encreuament de Rocafort amb Consell de Cent hi ha, als quatre xamfrans: una floristeria, tres bars, una ferreteria, una joieria, una xarcuteria-vinateria, un concessionari de motos i... un Sandwichez, únic establiment comercial que ens recorda, ostres, que estem en una gran ciutat entossudida a ser com qualsevol altra gran ciutat.

La ferreteria es diu Andreu i té un rètol dels setanta que dona més vida i sensació de pertinença que qualsevol obra d’art públic de Barcelona. Bé, és cert que l’art públic és una causa abocada al fracàs (per no parlar del seu potencial atracador de les arques públiques). El rètol en qüestió té els dies comptats, diuen a la ferreteria, perquè no s’ajusta a la normativa municipal i amb la restauració de la façana de la finca ja no hi ha res a fer, sembla. Raons municipals hi haurà. Un menys, de totes maneres, i cada vegada més semblant Barcelona a qualsevol altra gran ciutat.

Un naturalista a mà

En aquest encreuament de la Nova Esquerra de l’Eixample també hi ha arbres de Judea (‘Cercis siliquastrum’). Florits, que per alguna cosa és primavera, tot i que faci fred. En una enforcadura d’un arbre de Judea hi ha un colomí, segurament caigut del niu, intentant enfilar-se per salvar la vida. Al cap de mitja hora estarà al mig d’una branca, tres pams més enllà de l’enforcadura inicial; pinta com un atzucac, colomí.

Que és un colomí segurament caigut del niu ho diu el naturalista Jordi Serrallonga; pel plomatge tan blanc que tenia, la resta pensàvem que era un exemplar d’una espècie invasora.

Serrallonga, que al seu últim i divertidíssim article per a EL PERIÓDICO confessa que s’ha fissurat el nas en un «accident ornitològic» (res més a dir, llegiu-vos-el), no passava per allà: és a Rocafort amb Consell de Cent perquè aquí es fa una fotografia de redactors i col·laboradors d’EL PERIÓDICO que tenen llibre viu en aquest Sant Jordi a mig gas, la pandèmia hi obliga.

Són exactament 33 els que en tenen, però només hi han pogut assistir 19. Uns absents viuen a Madrid o al País Basc, o a Anglaterra, d’altres tenien cites prèvies (cita prèvia: és la vida que ens espera) ineludibles. Com Desirée de Fez, a l’inflexible ginecòleg de la qual maleïm per haver-nos privat de la presència de l’autora de ‘La reina del grito’, un raig de sol fins i tot en la més tenebrosa de les pors, que analitza en el seu assaig autobiogràfic. Però primer és el primer.

Fins i tot amb 14 absències l’escuderia reunida fa caure de cul.

Cap al premi Vargas Llosa

Hola, Miqui Otero, autor de ‘Simón’, la novel·la independent de la temporada, sens dubte. Va camí dels 25.000 exemplars venuts, xifra gens ‘indie’ i molt justiciera.

Hola, Olga Merino. Tant de bo enviïs al setembre des de Guadalajara, Mèxic, una ampolla de tequila. Significarà que has guanyat el IV premi Biennal de novel·la Vargas Llosa. És Merino una dels 12 finalistes del guardó per ‘La forastera’.

Hola, Rosa Ribas, i benvinguda de nou a Barcelona després d’anys de fred i civilització a Frankfurt, en volem més dels detectius Hernández, ja, tot i que acabi de sortir ‘Los buenos hijos’, segona entrega de l’addictiva i tèrbola saga; això sembla ‘Mystic river’ a Sant Andreu.

Hola, Ferran Sendra, segurament l’únic paio al món disposat a anar a Canvey Island per documentar fotogràficament l’entorn de Dr. Feelgood, només un episodi de l’aliança de territori i artista que és ‘Rocks on the road’.

Hola, Guillem Sánchez, un periodista capaç de reescriure fil per randa un llibre acabat, tal com sona, perquè una de les bastants víctimes d’un malparit que havia entrevistat es va fer enrere a ultimíssima hora. Legítima reculada. Admirable ‘tornar a començar’. El resultat de la reescriptura integral és ‘El estafador’. El respecte pels pringats, en aquest cas, pringades, és el que fa de Sánchez un periodista de successos sense comparació.

Notícies relacionades

Hola, a la resta, que si no no acabarem.

Una sèrie de fotos la fa Ferran Nadeu des d’un balcó i l’altra, des d’una escala que els cedeixen a la ferreteria Andreu. Tenen més recursos aquests fotògrafs de carrer que una navalla suïssa.