‘La nube’, terror agrícola d’‘auteur’

Drama agrícola amb deriva cap al terror catastrofista, ‘La nube’ segueix els passos de Virginie (Brahim), una dona que ha començat a tenir problemes per conjugar feliçment les seves responsabilitats com a agricultora i mare soltera. Amb la seva granja a punt de la fallida, es decideix a cultivar llagostes comestibles per mirar de salvar la seva família. A poc a poc, comença a establir un estrany vincle –de sang– amb aquests insectes, cosa que té conseqüències en el seu cercle familiar immediat. I més enllà.

Noti’s que hem dit «a poc a poc»: Philippot s’ho pren amb calma per introduir el terror a la barreja, preferint abans centrar-se en la descripció de situacions de vida concretes i pròximes. «Per arrossegar l’espectador a l’univers fantàstic –ens va explicar a Sitges–, abans li havia de mostrar el paisatge realista en què es mouen els personatges. Parlar d’una família i de la feina que fan. Només així impactaria la part fantàstica». Que té, igualment, bastant de realista: fins i tot quan les llagostes comencen a mutar i es tornen més famolenques, tenim la sensació d’estar veient més un documental de La 2 que una ‘creature feature’ a l’ús. «Això és perquè les meves inspiracions no venen del terror, sinó dels documentals sobre el món agrícola de Depardon». Philippot també sol citar ‘Un héroe singular’, aquell magnífic ‘agrothriller’ d’Hubert Charuel sobre un granger que intenta amagar que les seves vaques han caigut víctimes d’una epidèmia.

Defensa del món agrícola

Defensa del món agrícola‘La nube’ neix de la voluntat d’un productor, Thierry Lounas [director de la revista ‘So Film’ i productor a Capricci Films], de crear un model de cine de gènere semblant a l’americà, amb els guionistes d’una banda i els directors per una altra. Per això va crear les residències Sofilm de gènere, en què guionistes, directors i professionals d’altres camps es reuneixen per reflexionar sobre propostes i pensar com fer-les viables.

Notícies relacionades

'Possessor', de Brandon Cronenberg, triomfa al festival de Sitges

‘Caminos de la música’ torna a La 2 amb una visita a BCN en el primer capítol

Fins arribar a aquestes trobades, Philippot tampoc havia sigut un emblema ni un devot del cine fantàstic: «Havia fet un drama social [‘Ses soufflés’, sobre una mare que viu amb la seva filla dins un cotxe] i una pel·lícula documental [‘Gildas a quelque chose à nous dire’] sobre el meu germà discapacitat. No tenia un gran interès pel cine de gènere». Però en aquella residència ja va donar forma al curt distòpic ‘Acide’ (2018), sobre una parella de joves pares que protegeixen el seu fill d’una pluja tòxica.

Tot i que Jérôme Genevray i Franck Victor van escriure ‘La nube’ sense pensar en Philippot, el guió semblava fet a la seva mida. Un altre cop hi ha un núvol, només que aquesta vegada de llagostes. I un altre cop, una família és tot el que importa: «Per mi l’essencial era parlar d’una família d’avui dia. Amb dificultats per treballar i amb problemes de diners. Parlar sobre com ens ho estem muntant per resistir a la feina, al món, en un moment delicat». Fins i tot més que una reflexió sobre els monstres creats per l’home, ‘La nube’ és un toc d’atenció sobre la desigualtat econòmica que assola el planeta; i, més en concret, l’agricultura, en què petites explotacions familiars com les d’aquesta pel·lícula tenen totes les de perdre.