«Hivern»: tot s’il·lumina

En aquesta novel·la els fantasmes no han mort, però Déu sí. Es diria que Ali Smith creu en una dimensió extrasensorial de les coses i del món, però no necessàriament divina: o, si no, ¿com s’explica aquest cap de nen flotant semblant al Grill-Parlant imaginat per Méliès, o aquest tros de paisatge rocós que flota al sostre, levitant sobre un personatge, en un àpat que podria ser trivial? Potser estem donant una imatge falsa d’‘Hivern’, la segona entrega del ‘Quartet estacional’ de l’escocesa Ali Smith. És cert que al seu llibre hi ha espai per a la deriva fantàstica, tot i que en la línia d’aquest ‘Conte de Nadal’ dickensià al qual ret homenatge en les seves constants anades i vingudes temporals, i en el seu, per què no, relat moral sobre aquest univers nostre que, després del referèndum del Brexit i amb l’arribada de Trump a la presidència, en ple canvi climàtic, sembla haver caigut en un abisme que ens té enfadats i confosos.

Notícies relacionades

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

A les primeres dues pàgines d’‘Hivern’ Ali Smith sembla abraçar la memòria de la seva estimada Virginia Woolf per, a través de l’al·literació del que ha mort («El pensament havia mort. L’esperança havia mort. La realitat i la ficció havien mort (...) La mort havia mort») i del (poc) que sobreviu al món («La revolució no havia mort. L’odi no havia mort»), convertir la història d’una família en una comèdia dels errors que Shakespeare hauria aplaudit amb ganes. ‘Hivern’ té alguna cosa de metatextual, no només per evidenciar que forma part d’un projecte més gran, sinó perquè no amaga els seus models –a Dickens se li afegeixen el ‘Cimbelí’ de Shakespeare, i fins i tot l’obra de l’escultora Barbara Hepworth– ni tampoc les seves ganes de jugar amb ells, de fer malabars amb el llenguatge i el temps, els autèntics protagonistes d’aquesta heterodoxa novel·la.

La Sophia és una matriarca deixada i excèntrica que celebra Nadal sense tenir en compte que ha de cuinar per als seus convidats. L’Iris n’és la germana i la nèmesi: una activista que s’ha deixat la vida lluitant per causes justes i, de vegades, perdudes per endavant. L’Art és el fill de la Sophia, té un blog, Art a la Natura, en què sucumbeix a la impostura dels artistes orgànics, ecològic i naturòfils, i es presenta a casa de la seva mare amb la Lux, a qui ha pagat una bona quantiat de diners perquè interpreti el paper de nòvia falsa. La Lux, lesbiana i espontània, és el personatge més aconseguit de la novel·la, l’element extern a una família en descomposició que Smith retrata com la portaveu de la veritat en un món de mentides. Al contrari que Terence Stamp del ‘Teorema’ de Pasolini, àngel exterminador que s’introduïa a la institució familiar per detonar-la des de dins, la Lux sembla encarnar l’esperança en una novel·la que, d’una altra manera, tan preocupada per la decadència de la política i la corrupció de les ideologies, podria resultar dissuasòriament nihilista. Després, és clar, hi ha la llum de la prosa de Smith, i tot s’il·lumina.