Una fita de les músiques avançades

’El planeta prohibit’: l’any zero de l’electrònica

’El planeta prohibit’: l’any zero de l’electrònica
  • La banda sonora d’‘El planeta prohibit’, composta per Bebe i Louis Barron mitjançant circuits electrònics de fabricació casolana, compleix 65 anys

  • El sindicat de músics va impedir en el seu moment que aquella obra avantguardista fos qualificada com a música, la qual cosa va impedir que optés a un Oscar

6
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

¿Com sona un plat volador a l’espai? ¿Quin soroll fa una nau al creuar l’atmosfera del planeta Altair-IV? ¿Quins sons emet un robot que parla 187 idiomes? ¿I un llamp desintegrador domèstic? Aquests i molts altres dubtes van haver de resoldre Bebe i Louis Barron quan van acceptar el 1955 el desafiament més gran de la seva carrera: generar els sons incidentals de la pel·lícula ‘El planeta prohibit’. L’encàrrec provenia de la totpoderosa productora Metro Goldwyn-Mayer. El matrimoni Barron estava a punt de compondre la primera banda sonora enterament electrònica de la història, però encara no ho sabia.

‘El planeta prohibit’ és un títol de culte en el cine de ciència-ficció. I no només per la seva trama literalment shakespeariana (s’inspira en la peça teatral ‘La tempesta’) o per detalls pioners com presentar la primera dona en minifaldilla anys abans que la peça es posés de moda. Si en alguna cosa és desorbitadament avançada és en l’aspecte sonor. «En aquella època no hi havia ni mitja dotzena de músics fent música electrònica. Ningú havia comercialitzat aparells com aquells, de manera que el Louis va haver de construir-ho tot», va explicar la Bebe anys després. Ella havia estudiat piano i composició. Ell era un aficionat als circuits electrònics. La seva aliança resultaria providencial.

El dia del seu casament un cosí els havia regalat una enregistradora de fabricació alemanya; el mateix model que havia utilitzat Hitler per gravar els seus discursos, assegurava la Bebe. Quan van arribar a Nova York el 1949, van muntar un estudi de gravació al Village pel qual passarien els noms més rellevants de l’avantguarda sonora: Stockhausen, Varese, Partch... John Cage treballaria amb ells durant tot un any. Eren els únics que disposaven del material, la imaginació i la paciència per gravar els sons més insospitats. I enclaustrats com dos inventors guillats, van dedicar vuit mesos a soldar components electrònics que després van manipular intuïtivament a la recerca d’efectes sonors interessants: tancant-los al buit en tubs, aplicant-los efectes de reverberació, accelerant la velocitat de gravació, escalfant-los fins a fondre’ls... Un dia se’ls va escapar de les mans i van haver de recórrer a l’extintor per no incendiar el laboratori del so.

El tracte inicial era únicament idear els efectes sonors, però quan els capitostos de la Metro Goldwyn-Mayer van sentir aquells 20 minuts de sorolls van decidir prescindir dels passatges orquestrals que ja havia presentat el compositor David Rose, molt més convencionals, i confiar-los a ells la creació de la resta de passatges sonors. La banda sonora seria tota seva. Haurien de posar música al futur amb aquell prehistòric arsenal. I a partir d’allà naixerien noves preguntes. ¿Com acompanyar amb música una escena romàntica en aquell planeta més enllà del sistema solar? ¿Com remarcar l’aparició d’un monstre invisible? ¿Com sonaria la música de la civilització krell del segle XXIII que el Dr. Morbius reprodueix a una espècie d’iPod del futur? I encara més important: ¿com generar suspens sense utilitzar violins ni qualsevol altre instrument conegut al planeta Terra?

Els Barron van continuar fidels a la seva línia experimental. Cada circuit electrònic equivalia a un personatge o temàtica del guió. Els activaven d’alguna manera i s’asseien a contemplar pacientment (i a gravar) com reaccionaven. El resultat va ser una simfonia de brunzits, vibracions, estrèpits, xiulets, ecos ondulants i erupcions sonores de tota mena. Una obra cacofònica, aleatòria, inaudita i pertorbadora. Escoltar avui aquells 40 minuts encara causaria sorpresa entre el públic del Sónar, malgrat haver-se concebut fa 65 anys.

Controvèrsia a la Terra

La pel·lícula es va estrenar el 3 de març del 1956 davant l’esglai del públic que es va veure auditivament transportat al planeta Altair IV i la felicitat dels seus autors, que se sentien com el comandant John J. Adams (interpretat per un joveníssim Leslie Nielsen) i la resta de tripulants de la nau C-57D, explorant, en el seu cas, els confins de les sonoritats electròniques. Als quarters generals de Hollywood, la perspectiva era una altra. ¿Què dimonis era això? ¡Els Barron no utilitzaven instruments! ¡Ni tan sols se’ls podia considerar músics! El sindicat de músics va pressionar perquè aquella banda sonora no fos catalogada com a música. Ni tan sols van poder qualificar-la als crèdits d’inici com a ‘música electrònica’. El terme pactat seria ‘tonalitats electròniques’. I amb aquell epígraf no va poder ser nominada a un merescut Oscar. ‘El planeta prohibit’ va guanyar el de millors efectes especials, però aquell any l’Oscar a la millor banda sonora va ser per als xiulets (humans) d’‘El pont del riu Kwai’.

‘El planeta prohibit’ és el primer i últim treball dels Barron per a Hollywood. No obstant, ja havien plantat la llavor. «Van crear una banda sonora que no s‘assemblava a res que existís llavors i han inventat la música electrònica que coneixem avui», reivindicaria el cineasta William Malone, director de cintes de terror com ‘La casa de la colina encantada’ i ‘Creature’ i fan fatal de la cinta. «Era una música veritablement experimental. Que un gran estudi decidís utilitzar una música tan rara a una gran producció de ciència-ficció era una cosa inimaginable als 50», ressaltaria John Carpenter, compositor de nombroses bandes sonores de pel·lícules de terror, que tenia vuit anys quan es va estrenar ‘El planeta prohibit’. Sí, faltava més d’una dècada perquè Robert Moog comercialitzés el seu sintetitzador. Així d’avançada va ser. I segueix sent-ho.

Disc de culte

Notícies relacionades

Va passar molt temps abans que la banda sonora d’‘El planeta prohibit’ es pogués escoltar com una obra autònoma. El 1976, coincidint amb el 20è aniversari de l’estrena de la pel·lícula, els Barron la van editar en vinil des del seu segell Planet Records i van imprimir a la portada l’anhelada expressió: ‘electronic music’. El text explicatiu de la contraportada resultava profundament inquietant fins i tot 20 anys després. El Louis i la Bebe asseguraven que aquells circuits electrònics es comportaven de manera «destacablement similar» a com reaccionaven formes de vida inferiors, com els bacteris i els fongs, i que cadascun tenia «un patró de comportament propi i una veu». Amb el pas del temps, la banda sonora ha continuat guanyant adeptes i prestigi. El disc s’ha reeditat en múltiples ocasions. El 1989 va aparèixer en cedé.

Al documental ‘Sisters with transistors’, estrenat a l’última edició del festival In-Edit, Bebe Barron és reivindicada com una de les grans pioneres de la música electrònica. Als anys 80 va ser la primera secretària de la Societat de Música Electroacústica dels Estats Units. Però la seva gran obra va ser aquesta enlluernadora i agosarada banda sonora. «La gent es moria de por i se’ns acostava dient: la música que sona quan s’acosta el monstre és igual que la que escolto a un dels meus somnis recurrents. Això és el que més ens agradava sentir: que estàvem expressant els seus subconscients», solia explicar amb orgull. ¿A què més pots aspirar com a compositor quan dones forma a uns sons futuristes i aparentment inèdits al planeta Terra?