‘Minari. Historia de mi familia’: quan Hollywood parla en coreà

És una de les claus que potser ens ajudin a entendre millor el fenomen que ha suposat ‘Minari. Historia de mi familia, el quart llargmetratge de Lee Isaac Chung, un director ja nascut a Amèrica del Nord després que els seus pares s’hi traslladessin buscant una vida millor als anys 80, i que precisament se centra en el xoc entre el passat (les arrels) i el futur, afegit a les dificultats que suposa ser estranger al país de les oportunitats. El resultat uneix, en aquest sentit, una sensibilitat híbrida, a mig camí entre l’asiàtica i la ianqui, entre la tradició de Yasushiro Ozu i els ‘westerns’ de John Ford, parlada en coreà i filmada en paisatges de l’oest rural americà. 

El protagonista de ‘Minari. Historia de mi familia és un nen de set anys que es trasllada a viure a Arkansas amb el pare Jacob (Steven Yeun), la mare Monica (Yeri Han) i la seva germana gran Anne (Noel Cho). El seu pare treballava en un viver de pollastres a Califòrnia, però volia ser l’amo del seu propi negoci, somiava ser granger i, malgrat les reticències dels altres, els va arrossegar tots a un lloc que posarà a prova la seva resistència com a família i com a nous ciutadans nord-americans. 

«Fa un parell d’anys la meva filla va fer l’edat que jo tenia quan ens vam mudar a aquesta granja», diu Lee Isaac Chung. «Va ser llavors quan vaig començar a veure el món a través dels seus ulls. Em vaig veure a mi mateix tornant enrere en el temps, a les sensacions que tenia en aquell moment i la relació que tenia amb el meu pare i la que jo tenia amb la meva filla. Va ser el moment en què vaig decidir que volia explicar aquesta història, la meva història». 

El director ha definit la pel·lícula com un conjunt de memòries visuals. Entre elles, les baralles entre els seus pares, l’arribada de la seva àvia procedent de Corea que va portar una herba anomenada ‘minari’, capaç de florir en les pitjors condicions i que s’acaba convertint en la metàfora de la pel·lícula. «Va arribar a Amèrica a la butxaca dels immigrants. Mor el primer any, prospera el segon i acaba purificant tot el que té al seu voltant». 

‘Minari. Historia de mi familia’ s’insereix dins els motllos del drama familiar costumista, molt menys amable del que pot semblar a simple vista donat el seu halo una mica poètic i nostàlgic a l’hora de plasmar els paisatges. «Concebre la pel·lícula ha sigut una espècie de collage: de la meva vida, les meves memòries, les pel·lícules i llibres que he llegit. Per exemple, Txékhov. M’encanta la forma en què utilitza els objectes en les seves històries de manera al·legòrica, una cosa que és present a la pel·lícula. I Rossellini, que té un estil molt espiritual, però els seus personatges estan molt ancorats a terra», diu. 

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

La carrera de la pel·lícula ha sigut apoteòsica. Va començar la seva trajectòria al passat Sundance, on es va coronar com a vencedora, acaba de guanyar el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa, sis nominacions als BAFTA i als Independent Spirit Award, així com múltiples reconeixements per part de les diferents associacions de crítics. Segurament la veurem entre les nominades als Oscars.

«És una pel·lícula en realitat petita. La vam rodar en només 25 dies. Però hi havia a l’equip un enorme agermanament. Volíem transmetre el sentiment d’estranyesa en un país aliè, les contradiccions que tot això comporta, com enfrontar-se a les dificultats i viure-les i sentir-les amb la teva família». En cert sentit, ‘Minari’ també és un homenatge al seu pare, els seus somnis i les seves frustracions, el seu amor per pel·lícules com ‘A l’est de l’Edèn’ o ‘Gegant’.