RETRAT ÍNTIM

Què significa ser Billie Eilish

Apple TV+ estrena un extens documental que observa de prop les alegries i tristeses de l’artista durant el seu ascens al regnat global

Què significa ser Billie Eilish
Es llegeix en minuts

El documental ‘Billie Eilish: The world’s a little blurry’ (Apple TV+, des de divendres, dia 26) dura 140 minuts, una cosa que celebraran els molts fans de l’artista i que posaran en dubte els encara escèptics. ¿Per què ha de ser tan llarga una pel·lícula sobre una cantant amb un sol elapé no massa llarg?  

Per diversos motius que passarem a explicar. D’entrada, el director R. J. Cutler –el mateix de l’excel·lent ‘The september issue’, sobre la revista ‘Vogue’– torna a posar en pràctica el seu conegut mètode observacional. El seu estil no és fer entrevistes per separar titulars. O provocar situacions buscant un final concret. Prefereix ser una mosca a la paret i permetre que sorgeixi la mateixa vida, la quotidianitat, l’autenticitat.

Altres directors haurien deixat absurdes bromes entre germans a la sala de muntatge. Però Cutler, no, que busca la normalitat i no vol explicar només la història de Billie Eilish Pirate Baird O’Connell, sinó dels O’Connell al complet. Aquesta família que Billie descriu com «una gran fotuda cançó». La seva mare, la cantautora-actriu Maggie Baird, li va ensenyar a compondre cançons; el seu pare, el músic-actor Patrick O’Connell, a tocar el piano i l’ukelele. Quan feia concursos de talents, el seu germà Finneas cantava harmonies. «I continuo fent música a l’habitació del meu germà», precisa Billie. 

A la pel·lícula veiem el duo compondre i gravar a casa ‘hits’ globals com ‘Bury a friend’ o ‘Bad guy’. Eilish ens deixa fer una ullada a una llibreta en què aboca fosques idees i imatges (al més pur estil ‘Babadook’) després convertides en lletres. Compondre no és la seva part favorita del procés, en part perquè, segons diu mig en broma, mig seriosament, per a Finneas és fàcil. 

Els moments bons i les ombres 

Aquest documental necessita ser llarg per ser una saga familiar i ser, també, una història iniciàtica amb molts matisos. De vegades ens n’oblidem, però Eilish va gravar ‘When we all fall asleep, where do we go?’ abans de fer els divuit. S’obria pas en la vida adulta mentre girava sense parar, era entrevistada i saludada cada dia per perfectes desconeguts i s’enfrontava a l’escrutini de les xarxes. Al mateix temps que mira d’esbrinar si el seu noi l’estima, Eilish ha de preparar-se per a Coachella. Una cosa així no pot ser senzilla.  

En el seu seguiment d’Eilish pel món (incloent-hi Barcelona en un parell d’ocasions), Cutler combina els moments de glòria amb d’altres de fatiga i estrès, factor, aquest últim, que pot ser que disparés els tics de la síndrome de Tourette, que a l’artista li van diagnosticar de nena. Per culpa d’actuar sense parar acaba amb periostitis tibial o esquinços de turmell. 

Notícies relacionades

Quan tenia 13 anys, Eilish va patir una lesió de maluc que la va obligar a deixar de ballar i va començar a lidiar amb una seriosa depressió. Aquells dies foscos semblen lluny, però la seva mare justifica a la pel·lícula per què un adolescent d’avui dia té dret a estar deprimit: «Si ets adolescent, probablement has tractat amb pares que van viure la recessió, com nosaltres; que tenien por de perdre la casa o tenir problemes financers. Estàs vivint enmig d’una crisi d’opioides i de drogues. T’enfrontes, possiblement, a la destrucció del planeta. Respires un clima polític que és terrorífic; un clima racista, d’odi... És un moment horrible per ser adolescent», afirma. 

‘Billie Eilish: The world’s a little blurry’ acaba, sigui com sigui, en final feliç. En moltes felicitats diferents: una solteria alliberadora, un disc supervendes, un grapat de Grammy sota el braç... Una jove dona mira a l’horitzó mentre condueix el seu cotxe somiat i diu quatre paraules insòlites per a ella: «La vida és bona». 

Temes:

Música Cine Apple