Brideshead, l’etern retorn

El nostre venerable Hotel Cadogan, estacat al bell mig de Londres, a mig camí entre el luxe de Knightsbridge i la bohèmia de Chelsea, ha acabat per convertir-se’ns en un passadís de comèdia on cadascú entra i surt al seu aire, com a cal sogre, sobretot els espectres i altres criatures immortals. Tot i que el tràfec de gent ens porta pels rostolls, no és menys cert que ens entreté, i quant: càrrega que plau. Ahir mateix, ens trobàvem embrancats en els preparatius del te, untant mantega generosa al pa per als sandvitxos de créixens –¿com traduir la mossegada cruixent del ‘watercress’?–, quan van envair la cuina amb les seves veus el senyoret, Sebastian Flyte, i un dels seus amics d’Oxford, Charles Ryder, que empenyia la cadira de rodes. Tots dos van entrar amb l’alegria d’una brisa juganera, arrossegant un perfum de préssecs i gespa calenta. ¿Que qui és aquest parell? Posin-li al primer, a lord Sebastian, la cara de l’actor Anthony Andrews (i un osset de peluix a la mà, Aloysius), i al segon, l’atractiu rostre de Jeremy Irons perquè immediatament s’obri la portella del passat de bat a bat: benvinguts una altra vegada a ‘Retorn a Brideshead’, la magnífica sèrie britànica que ens va embadalir a principis dels 80, quan Netflix no apareixia ni a la bola de vidre. La campanya anglesa, la bombolla del període d’entreguerres, una família –aristocràtica, excèntrica i catòlica– en procés d’accelerada descomposició, i el pes de la culpa. ¿Ho recorden?

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Sebastian i Charles, dèiem, van irrompre a la cuina, enamorats com pingüins, per explicar-nos una notícia bomba, que Viena Edicions acaba de publicar en català la mítica novel·la d’Evelyn Waugh, amb una nova traducció de Xavier Pàmies. Els nois, és clar, van voler celebrar-ho amb maduixes acabades d’agafar del jardí i vi blanc Château Lafaurie-Peyraguey, que les classes ocioses i de novel·la són una colla d’esnobs. ¿Què hi fa? Al cap i a la fi, benamat lector, el millor de la vida és un estiu de joventut atrapat en l’ambre de la memòria. ‘Et in Arcadia ego’.

¿Com és possible sentir nostàlgia per una època que no es va viure, per un paisatge mai trepitjat? D’això s’encarrega la bruixeria de la bona literatura. ‘Retorn a Brideshead’ enalteix l’amor entre homes, l’amor entre homes i dones, la centralitat de la bellesa en l’existència dels atribolats humans. ¿Potser hi ha alguna cosa més? ‘What else’?, com diuen a l’anunci del cafè.