Crítica de música
Sílvia Pérez Cruz va teixir la seva teranyina letal al Palau
La cantant, sola en escena, va desplegar el seu perfil més intrèpid i dominador a la presentació de ‘Farsa (género imposible)’
Hem pogut veure Sílvia Pérez Cruz en molts formats diferents (veu i contrabaix, amb un pianista, acompanyada per un grup de corda o moltes altres variants), però el recital en solitari ofereix un enquadrament que desborda tot l’observat fins ara. No és ja la Sílvia vocalista vertiginosa, ni la figura d’escenari que juga amb ser diva de proximitat, sinó una cosa més integral i reveladora: la música conscienciosa, creadora d’art intrèpid amb cada inflexió i cada gest, servint-se d’un senzill ‘set’ de guitarres, òrgan i percussió.
Figura indicada per a aquesta parcel·la anomenada ‘retrat d’artista’, dins del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, Sílvia Pérez Cruz va elaborar amb fermesa una teranyina amb què ens va anar enredant en el plaer des del primer tema, aquest ‘Que me van aniquilando’ entonat ‘a cappella’ i amb vista a Enrique Morente. Sessió de vespre al Palau, amb la seva aura excepcional en aquests dies tèrbols. Música en directe «per sentir-nos vius», va fer notar ella.
Fortalesa i fragilitat
Va marcar la pauta el recent àlbum ‘Farsa (género imposible)’ desprenent una identitat unitària devastadora malgrat la dispersió d’aquestes cançons sortides de pel·lícules, espectacles de teatre i dansa, i esquives edicions discogràfiques. Apuntant, va deixar anar, a aquesta fortalesa que pot confondre’s amb fragilitat, l’empordanesa ens va posar al seu món sense necessitat d’alçar massa la veu, trobant les harmonies justes de guitarra a ‘Plumita’, esbossant un bromós impressionisme elèctric a ‘Estimat’ o valent-se tan sols de la percussió a ‘Pena salada’.
Aquesta posada en escena va representar la quinta essència del seu art subtil, d’aquesta manera d’entendre la cançó com un artefacte insinuant, regit per pauses, diàlegs interiors i sigil·losos canvis de pell. Amb un trànsit d’alts vols a mig concert, quan ‘The womb’ i ‘Par coeur’ van obrir les portes a una abstracció més gran amb capes d’harmonies vocals i seqüències electròniques. La veu, com un instrument de possibilitats infinites, en un diàleg de regles secretes amb altres, molt dosificades, fonts de so. Perdent el món de vista i fonent el cant amb el pas de dansa a la peça més angulosa, ‘Fatherless’, d’una foscor expressionista.
Tot això ens va entregar la foto més nítida d’una Sílvia Pérez Cruz amb ànima d’artista experimental que, a través d’un estrany conducte que només ella coneix, aconsegueix tocar la fibra d’un públic ampli. Dominadora en escena entre les ombres fins al punt final, el clàssic ‘Gallo rojo, gallo negro’, ens va deixar preguntant-nos què pot arribar a sortir de la trobada de la seva estatura artística amb la Farsa Circus Band al concert programat per al 7 de maig al Liceu.
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- "Tiren per terra tot el nostre esforç"
- Seguretat Social L’edat real de jubilació dels assalariats supera per primera vegada els 65 anys
- Reforma de l’Administració El Govern impulsa una llei per millorar el procés de selecció dels funcionaris
- CONGRÉS Els socis salven Sánchez de comparèixer
- Visita de l’Alcalde al pròxim orient Collboni ressuscita el Districte 11 de Maragall per cooperar amb Palestina
- Castells Un nou protocol sanitari protegirà la diada castellera de Sant Fèlix de Vilafranca un any després del greu accident
- Corrupció El PP cita Leire Díez en la comissió del cas Koldo del Senat el 8 de setembre: «Ha tingut un paper clau»
- Novetats editorials ‘La calavera de l’apòstol’: Jaume Clotet torna amb la segona entrega de la seva trilogia de conspiracions religioses
- EL FINAL DEL MERCAT Fermín es debat entre Chelsea i Barça
- Novetat Cercle blau a Whatsapp de Meta AI: com treure'l del telèfon