La primera vegada que vas escoltar ‘Be my baby’

Quan li preguntaven a Phil Spector per què s’entossudia a contractar i després gravar aquelles mil capes de guitarres, aquells eixams de violins, aquells mil redoblaments que sonaven com una estampida de poltres, aquells batallons de veus, unes a sobre d’altres i d’altres i fins als núvols, ell solia contestar: «¿Que potser no has sigut adolescent? Tot se sent així, a aquesta edat.» 

Potser per això la seva cançó més cèlebre, la pedra de toc sobre la qual va aixecar el seu mur de so, arrenqui amb un batec. Amb un batec adolescent: BUM-BA-BUM-BOOM. ’Be my baby’: la clau de l’emoció, el pressentiment de l’esclat hormonal, l’arrítmia de l’important i la taquicàrdia del romanç pop. El ‘hit’ des del 1963 fins avui.

Així que jo també arrenco amb una pregunta: ¿Quan va ser l’última vegada que vas escoltar ’Be my baby’? Potser no recordes l’última, però sí la primera. Acostuma a passar amb totes les coses que importen. El meu amic Lope, per exemple, la va descobrir quan era un nen, al seu sofà de pana i amb el seu pare al costat. A la pantalla del televisor de tub, aquesta parella de detectius portava desenes d’episodis estirant més la tensió sexual que un xiclet Boomer. Cibyl Sheppard i Bruce Willis arriben, llavors, a aquest capítol número 14 de la tercera temporada de ’Luz de luna’. Es continuen barallant, com sempre, però surt el pressentiment que pot succeir el que no passa mai. Ell li diu frases de guió de l’època: «Tu no ets una persona, ets una nina. ¡Així que necessites un ninot!». Ella no es queda curta, fins i tot es deixa anar amb un reble: «Dos anys treballant com una abella... per trobar-me amb un home que només en sap de cervesa». Però ell va en samarreta imperi i ella en ‘deshabillé’ (mireu si és antiga l’escena), i la llum lunar entra tamisada per les persianes. Tot es desencadena: «Bé», «Val», «Marxa», «Marxa tu». I quan sembla que ella li arriarà una plantofada: BUM-BA-BUM-BOOM. ’Be my baby’ i petó i marató de petons. 

El Luis, en canvi, va atrapar aquella primera vegada en els títols de crèdit de ’Malas Calles’, amb un Harvey Keitel que es desperta d’un malson i es palpa la cara davant el mirall per comprovar que està viu, mentre escolta aquesta veu en off: «Els pecats no es redimeixen a l’església, es redimeixen als carrers, es redimeixen a casa. Les altres coses són xorrades i tu ho saps». Llavors, clar: BUM-BA-BUM-BOOM. ’Be my baby’ i imatges en supervuit de totes les seves primeres vegades. 

La meva germana Susana, en canvi, l’associa a una cosa diferent: ’Dirty Dancing’. Aquest romanç impossible, dama i rodamon, que sota l’aparença d’un ‘blockbuster’ va filmar per primera vegada el desig des del punt de vista de la dona. De Baby, com no. Als títols de crèdit, els adolescents no parlen, sinó que ballen, tot i que més que ballar fan una altra cosa (o volen fer-la o la faran ben aviat) mentre sona, una vegada més, ’Be my baby’. 

La meva primera vegada és més prosaica. La magdalena de Proust és en realitat una galeta processada, que em porta al descobriment de la timidesa associada a la confessió del desig: «¿Vols una Chiquilín?». I en aquest anunci, una vegada més, sona ’Be my baby’. 

I, ara: ¿Quan va ser la primera vegada que vas escoltar ’Be My Baby’? Mentre ho penses, puc entretenir-te explicant-te alguna cosa més d’aquesta cançó. 

Atzar i distracció

La màgia de ’Be My Baby’, com el descobriment dels cereals o de la gravetat o de moltes històries d’amor, sorgeix de l’atzar i de la distracció. 

Viatgem al 1963 i ens col·loquem, abans d’entrar, sota les palmeres d’un passeig de Los Angeles, Califòrnia, per agafar aire. Ara entrem als Gold Star Studios, un dels més sol·licitats estudis de gravació de Los Angeles, que va estar obert entre el 1950 i el 1984. 

Allà, a dins, apareix aquesta rata de dits arrissats i pentinat llepat per una vaca, sempre amb els seus vestits a mida i les seves camises de parameci. Sembla el ninotet d’un pastís de casaments. Phil Spector, el productor màgic, el Mides pop, és tan petit com gran és el seu talent. I tan gran el seu talent com la seva mala bava. Es diu, per exemple, que en aquest estudi hi ha lladelles, així que el molt rosegador convida membres de parelles consolidades i famoses de la indústria perquè vagin al vàter. Quan, més endavant, les seves manilles van al ginecòleg, aquest els diu que les lladelles són d’índole venèria, que només et visiten per transmissió sexual, així que (¡escolteu com riu la rateta!) es trenquen massa parelles al temple on està a punt de gravar-se la cançó que en crearà moltes més. No és estrany: també d’un ésser tan lamentable en el personal com Spector va sorgir la música més celestial.

¿Ensurt o mort?

Durant hores, Phil Spector prepara la sonoritat de l’estudi. És capaç d’invertir mitja hora a col·locar bé un peu de micro per trobar el millor eco. Ben aviat, li tocarà el torn al bateria de la cançó que avui es grava: ’Be My Baby’. Hal Blaine ha gravat i gravarà 50 èxits dels que se sap de memòria fins a l’apuntador. Però probablement està nerviós. Quan s’asseu als tambors, Spector ha invertit moltíssima estona buscant la millor orientació de l’instrument. Perquè els cops sonin com dins d’una catedral gòtica. Potser no tolera un error. Tan bon punt Blaine s’asseu i just quan dona el primer redoblament, se li escorre la baqueta de la mà. En aquell moment, es planteja: ¿ensurt o mort?, ¿ el cap avui porta pistola?, ¿segueixo o m’aturo? I decideix seguir. Mentre s’ajup per rescatar la baqueta del terra, dona tres cops amb el peu al tambor, bum-ba-bum, passa un sospir, i recuperada la baqueta, i alleujat ell, colpeja amb totes les seves forces: BOOM. 

Després, la cançó i la història segueix. Es parla d’aquesta màgia rara que converteix un petó en tres de tornada, per exemple. I Phil Spector fa de Phil Spector i suma mil capes sonores, que s’amunteguen com un gelat de diversos sabors o els diversos colors d’un capvespre tropical. I la canten les Ronettes i es converteix no només en un enorme èxit, sinó en un himne definitiu. Però la clau, potser, hagi sigut aquesta arrencada nerviosa just abans que vingui l’important. El batec abans de fer el petó o d’oferir la galeta.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Més endavant, mil cançons començaran així, amb aquesta seqüència de batecs: ’She’s Coming Home’ (The Zombies), ’Don’t Worry Baby’ (Beach Boys), ’Foxy Foxy’ (Mott the Hopple), ’I’ll be back’ (? & The Mysterians), ’Baby Blue’ (Badfinger), ’No dancing’ (Elvis Costello), ’The Card Cheat’ (The Clash), ’Prisoner of the Past’ (Prefab Sprout), ’Just Like Honey’ (Jesus and Mary Chain... I The Shins i She & Him i Beast Coast. I aquella versió de Karina.... i podria seguir hores, però en realitat t’estic donant temps per respondre. 

¿Quan vas escoltar ’Be My Baby’ per primera vegada? Perquè l’última vegada, o la penúltima, l’hauríem de tenir clara: ara mateix, en homenatge a Phil Spector, o més que a ell a la seva obra, després del punt final d’aquest text. Ara.