La música que la Covid s’endugué

---

MANU DIBANGO (24 març. 86 anys)

Saxofonista camerunès la inabastable carrera del qual, desenvolupada amb un peu a Europa i un altre al seu continent natal, resulta indispensable per entendre la difusió internacional dels ritmes africans a partir dels anys 70. El seu èxit més gran, l’irresistible ‘Soul Makossa’ (1972), va ser saquejat per Michael Jackson en la trepidant ‘Wanna be startin’ something’.

---

ALAN MERRILL (29 març. 69 anys)

Novaiorquès expatriat a Londres en els anys de la fogonada glam-rock, Merrill va fundar el grup The Arrows sota la tutela de l’‘exmanager’ dels Who Peter Meaden i, el 1975, va fer la diana de la immortalitat amb ‘I love rock’n’roll’, una cançó coescrita amb el guitarrista Jake Hooker, de la qual gairebé ningú va tenir notícia fins que Joan Jett la va convertir en un superèxit planetari el 1982.  

---

WALLACE RONEY (31 març. 59 anys)

Un dels més brillants trompetistes de jazz de la seva generació. La trajectòria de Roney va quedar indissolublement lligada a l’ombra de Miles Davis des que aquest el va acollir a mitjans dels 80 com a deixeble i continuador, una distinció que va propulsar la carrera de Roney però també li va reportar injustes acusacions de ser un mer imitador

---

CRISTINA (31 març. 61 anys)

Utilitzant el seu nom de pila com a marca artística, Cristina Monet-Zilkha es va convertir en una presència emblemàtica, tot i que fugaç, en l’escena ‘underground’ novaiorquesa que es va formar en els anys 80 entorn del segell ZE Records, a la qual va aportar desacomplexats números de pop ballable i excèntric com a ‘Disco Clone’ i ‘Things Fall Apart’. 

---

ELLIS MARSALIS (1 abril. 85 anys)

Pianista, saxofonista i professor, el patriarca del clan Marsalis era tota una institució musical de Nova Orleans que no va dubtar a desafiar el tradicionalisme de la ciutat per apostar per corrents renovadors com el bebop i el hard-bop. La seva tasca docent ha marcat diverses generacions de músics criats al bressol del jazz. Un gegant.

---

ADAM SCHLESINGER (1 abril. 52 anys)

Stakhanovista del power-pop. Va coliderar els radiants Founains of Wayne, que van obtenir un èxit menor amb la majúscula ‘Stacy’s Mom’; va militar en els deliciosos Ivy i en el molt infravalorat supergrup Tinted Windows; va compondre el gran hit ‘That thing you do!’ per a la pel·lícula ‘The Wonders’, i va produir els dos últims àlbums de The Monkees. Entre moltes altres coses bones.

---

BUCKY PIZZARELLI (1 abril. 94 anys)

Reverenciat guitarrista de jazz i fundador d’una saga d’instrumentistes, va desenvolupar una vastíssima tasca com a músic de sessió. L’amplitud del seu rang i la seva falta de prejudicis li permetien passar de Benny Goodman a Frankie Avalon sense rebaixar l’excel·lència. Ray Charles, Frank Sinatra, Miles Davis, Zoot Sims, Tony Bennett, Dion, Paul McCartney i mil més van recórrer a les seves sis cordes.

---

HAL WILLNER (7 abril. 64 anys)

Fecund productor d’ampli espectre, supervisor de bandes sonores i director musical del programa ‘Saturday Night Live’, Willner va destacar sobretot com a visionari dissenyador d’espectacles i promotor d’una sèrie de discos temàtics o de tribut en els quals va aconseguir implicar a una nòmina de col·laboradors senzillament aclaparador.

---

JOHN PRINE (7 abril. 73 anys)

Bob Dylan l’admirava. Bruce Springsteen, també. En el món de la música popular nord-americana, pocs avals poden valer tant com aquests. Prine va ser un tità del country i el folk que va preferir viure allunyat de les turbulències de la fama i retratar amb la seva precisa cal·ligrafia la dura existència de la classe treballadora nord-americana en un grapat d’àlbums memorables.

---

EDDY DAVIS (7 abril. 79 anys)

Reputat intèrpret de banjo i entusiasta divulgador de la música dixieland, Davis va liderar durant més de 35 anys la New Orleans Jazz Band, grup de jazz tradicional en el qual tocava el clarinet un tal Woody Allen. Junts, van anar regularment a la cita setmanal al Michael’s Pub de Nova York i van fer gires per tot el món.

---

LEE KONITZ (15 abril. 92 anys)

Aquest supervivent etern de l’era daurada del bebop tenia la reputació de ser un dels pocs altosaxofonistes de la seva generació que va saber escapar a la influència ubiqua de Charlie Parker per forjar un estil propi que va trobar el seu millor canal d’expressió a les aigües calmades i depurades del cool jazz. Va gravar amb els millors perquè era un d’ells.

---

EL PRÍNCIPE GITANO (22 abril. 92 anys)

«An de snou frai / an de colei grei Chicago / mun beibi beibi charlis morlis / de in the gueto». La carrera d’Enrique Castellón Vargas, actor, ballarí i estimable intèrpret de rumba i copla (va ser el primer en cantar ‘El porompompero’), va quedar abduïda per la hilarant versió que va fer del ‘In the gueto’ d’Elvis Presley en anglès d’enganyifa, un monument a l’audàcia i el desvergonyiment. 

---

FRED THE GODSON (23 abril. 35 anys)

La influent revista ‘XXL’ el va incloure el 2011 en la seva llista dels rapers més prometedors per a la nova dècada, però aquest artista del Bronx, admirat pels seus parells per la qualitat de les seves rimes i el seu talent per al ‘freestyle’, va preferir desenvolupar la seva carrera en la llibertat de l’escena ‘underground’ i no va arribar mai a fer el salt a un gran segell.

---

DAVE GREENFIELD (3 maig. 71 anys)

Si alguna cosa va distingir The Stranglers de la resta de bandes sorgides en la primera fornada del punk britànic, a més de la respectable edat d’alguns dels seus membres, va ser l’omnipresent i imaginatiu so del teclat de Greenfield, un músic que, a més d’exhibir obertament la seva admiració pels grups de rock progressiu, lluïa bigoti. Doble anatema en l’era de l’imperdible. 

---

VÍCTOR VÍCTOR (16 juliol. 71 anys)

Després d’iniciar la seva etapa artística com a intèrpret de merengue i son, el dominicà Víctor José Rojas va ser, juntament amb Juan Luis Guerra i Sonia Silvestre, un dels grans renovadors de la batxata, gènere que va contribuir a popularitzar amb composicions com ‘Te busco’, que Celia Cruz va convertir en bolero memorable, i, sobretot, ‘Mesita de noche’. 

---

TRINI LÓPEZ (11 agost. 83 anys)

Aquest cantant i guitarrista texà va aconseguir un gran èxit als anys 60 adaptant himnes del folk nord-americà i la cançó hispanoamericana en un context de rock’n’roll. Va compartir gires amb els Beatles, va arribar al cim amb ‘If I had a hammer’, va actuar a ‘Doce del patíbulo’ i, gràcies a la seva amistat amb Sinatra, va viure una confortable decadència als casinos de Las Vegas.

---

JOAQUÍN CARBONELL (12 setembre. 73 anys)

Figura clau de la música popular aragonesa, va créixer a l’ombra del seu mestre i amic José Antonio Labordeta, de qui va ser biògraf, i, al seu mig segle de vida musical (efemèride que va tenir ocasió de commemorar just abans del confinament), va destacar com un cantautor d’irònic enginy i profund alè poètic.

---

TOOTS HIBBERT (12 setembre. 77 anys)

És impossible sobrevalorar la importància que aquest gegant de la música jamaicana va tenir en la gestació i popularització del reggae. N’hi ha prou amb dir que una de les seves cançons va donar nom al gènere (Do the Reggay, de The Maytals) i que clàssics tan rotunds com ‘54-46 was my number’, ‘Monkey Man’ i ‘Pressure Drop’ van sortir de la seva ploma i el seu coll. 

---

TOMMY DEVITO (21 setembre. 92 anys)

Membre fundador del grup The Four Seasons, institució del pop vocal nord-americana encapçalada pel prodigiós Frankie Valli que va treure el seu nom d’una cèlebre pista de bitlles de Nova Jersey i la rutilant i accidentada carrera del qual va inspirar, primer, un exitós musical de Broadway i, més endavant, una pel·lícula de Clint Eastwood (‘Jersey Boys’). 

---

Notícies relacionades

Mor Toots Hibbert, tità del reggae

Mor el cantautor country-folk John Prine víctima del coronavirus

CHARLEY PRIDE (12 desembre. 86 anys)

Quan aquest cantant i exbeisbolista professional va publicar els seus primers discos a mitjans dels 60, la seva discogràfica va decidir ometre la seva fotografia al material promocional. La raó és que cantava country i era negre, una combinació insòlita en uns anys en què la raça aixecava uns imponents murs físics i mentals que Pride es va atrevir a saltar per convertir-se a tota una estrella.