ETA deixa de ser un tabú gràcies a les pantalles

Però és evident que el context sociopolític basc ha canviat considerablement i la proliferació de títols cinematogràfics i televisius l’últim any convida a pensar en un canvi radical de tendència i en una acceptació més generalitzada de tot allò relacionat amb ETA, que sembla haver deixat de ser un tema tabú per a les ficcions i els documentals.

El 2020 són quatre les produccions que han vist la llum: una sèrie de Movistar + sobre els orígens de l’organització, ‘La línea invisible’, estrenada a l’abril; ‘Patria’, disponible a HBO Espanya, l’últim episodi de la qual es va estrenar diumenge passat; la sèrie documental ‘El desafío: ETA’, estrenada el 30 d’octubre a Prime Vídeo Espanya, i el film ‘Ane’, que explora de manera tangencial el conflicte basc fa una dècada.

A aquests títols convé afegir-hi ‘ETA, el final del silencio’, sèrie de Jon Sistiaga realitzada l’any passat per a Movistar +, i els llargmetratges del 2020 ‘¿Dónde está Mikel?’ –documental sobre el jove Miguel Zabalza, a qui la Guàrdia Civil va detenir creient que era un etarra i va aparèixer mort tres setmanes després– i ‘Caminho longe’, documental, també, sobre un exiliat d’ETA que torna a Espanya, no penedit però sí derrotat i sol, «perquè hem perdut», com diu al film.

Explicar d’una manera diferent

L’existència, i gran èxit en alguns casos, d’aquestes produccions audiovisuals, ¿marca definitivament una normalització quant a la representació del conflicte basc a les pantalles? Santiago de Pablo, catedràtic de la Universitat del País Basc i autor del llibre ‘Creadores de sombras. ETA y el nacionalismo vasco a través del cine’, ens contesta: «Ja se n’havien fet moltes pel·lícules, però és evident que ara hi ha un ‘boom’ que coincideix amb el final d’ETA i amb el desig d’explicar coses de manera diferent. I també ha influït l’èxit de la novel·la en què es basa ‘Patria’. Amb l’èxit del llibre, la sèrie no corria riscos, era fàcil imaginar que funcionaria».

El Festival de Cine de Sant Sebastià ha sigut, en els últims anys, el lloc d’estrena de moltes produccions centrades en el tema. Pel seu director, José Luis Rebordinos, «pot ser que hi hagi la impressió que tot és estil ‘Patria’, atesa la seva repercussió, però que en aquest moment tothom apuntala les seves posicions i vol fer el seu propi relat, una cosa lògica. Ara podem començar a parlar amb certa tranquil·litat, tot i que hi hagi coses difícils d’entendre, com el ‘cas Altsasu’. La violència i la repressió s’han calmat, i aquesta situació permet tota mena de disquisicions i òptiques, malgrat que hi continua havent molt dolor en la societat basca».

El necessari rigor

Rebordinos només demana que els films i les sèries siguin rigorosos: «És molt bo que es facin ficcions i documentals, i des de diferents punts de vista, però sempre amb rigor. Crec que hem d’escoltar-ho tot. Cada visió aporta coses i ens pot ajudar que no torni a passar». De Pablo s’apunta a aquesta tesi: «En tot cas, l’essencial és que siguin rigoroses i responsables. No existeix una visió única, no hi ha ‘la pel·lícula’ o ‘la sèrie’ definitiva sobre el tema. Els creadors han de ser conscients de la seva responsabilitat».

Es tracta de defugir visions esbiaixades i esquemàtiques com l’abocada a  ‘Pays Basque et liberté, un long chemin vers la paix’, documental de la televisió pública francesa France 3, emès el mes d’abril passat, que parteix de la premissa que ETA va néixer com un voluntariat per lluitar contra Franco, i en què s’arriba a dir que als anys 80 ETA no matava i era un grup antifeixista, una visió «vergonyosa i partidista», segons Rebordinos. Després de la queixa oficial remesa pel Ministeri d’Exteriors espanyol al Govern francès, el documental va ser retirat de la web de la cadena televisiva. La pluralitat és important, però amb rigor. Rebordinos apunta que ‘Patria’ «no és el relat únic, pot ser que no sigui la meva versió, però em sembla molt respectable i reflecteix molt bé la realitat grisa d’algunes poblacions basques en relació amb el tema».

Per a Joxean Fernández, director de Filmoteca Basca, «un pas important per a aquesta normalització ha sigut la introducció de l’humor, tot i que inicialment hi hagués detractors. Primer es va donar a la televisió, amb els esquetxos humorístics de Borja Cobeaga i Diego San José per a ‘Vaya semanita’, el programa d’ETB». És normal que fos primer a la televisió, reflexiona Fernández: «Cobeaga comentava que quan escrivien un esquetx, generalment es gravava l’endemà, però que mentrestant es produïa un atemptat, el guardaven. En el cine, els processos són molt més llargs i costosos. No pots córrer el risc d’arxivar una pel·lícula perquè després del seu rodatge s’hagin produït atemptats i llavors no sigui un moment convenient per estrenar-la».

Notícies relacionades

‘Caminos de la música’ torna a La 2 amb una visita a BCN en el primer capítol

‘Woman’ premia els millors productes i marques de bellesa

Fernández recorda els atacs virulents que hi va haver contra el documental ‘La pelota basca’ el 2003 –«aquest tipus de polèmiques ja no es produiran»–, posa èmfasi que cada societat produeix un determinat tipus de pel·lícules –«ara els cineastes i creadors televisius són conscients que les coordenades de recepció del públic espanyol i basc han canviat»– i resumeix l’evolució del cine sobre ETA: «Al principi, en l’època de la transició democràtica, és un cine poc crític amb ETA. Hi ha un punt d’inflexió a finals dels 90, després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, en el qual els films comencen a incorporar la veu de les víctimes, però continuen realitzant-se aproximacions pròximes a l’esquerra ‘abertzale’. Ara, amb les sèries, estem davant una globalització del tema».

¿Fins a quin punt aquesta normalitat audiovisual té incidència en les opinions de la gent? Per De Pablo, «no sabem fins a quin punt pot influir. La societat és més conscient del que va suposar ETA i això influeix en el cine i les sèries que es fan, però alhora aquestes produccions també tenen la seva influència en la gent».