Alfonso de Vilallonga: «A ningú li interessa la música per si mateixa»

Fora de temporada, així se sent, «com quan en un restaurant demanes unes carxofes i et diuen que no n’hi ha perquè no és l’època», il·lustra l’autor de bandes sonores com la recent de ‘Nieva en Benidorm’, d’Isabel Coixet. ‘Hors de saison’, amb les seves brises de swing (Je t’attends, versió d’Aznavour i Bécaud, destapada durant el confinament), la seva cançó d’autor de cambra, amb quartet de corda, i les seves escenes de somieig impressionista, es troba «en aquest punt en què hauria de ploure, però surt el sol, o al revés». Que és, més o menys, com ell se sent. «A cavall de tantes coses, de les llengües, i del teatre i la cançó».

Un afrancesat a Nova York

L’única premissa era cantar en francès, remarca, sense pagar peatge a «la nostàlgia i al lament» tan associables a l’imaginari clàssic de la ‘chanson’, expressions que no li interessen. «Vull pensar que aquestes peces són contemporànies», aventura al respecte dels vuit temes de la seva autoria, que conviuen amb quatre adaptacions (n’hi ha una altra de Bécaud i peces d’Henri Salvador i Benjamin Biolay). L’elecció lingüística connecta amb episodis de la seva vida: Vilallonga va estudiar al Liceu Francès i, en les seves corregudes per Boston i Nova York (1983-92), es va buscar la vida com a esforçat ‘chansonnier’. «Vaig arribar a inventar-me que la meva mare era francesa perquè em donessin els bolos».

Notícies relacionades

Vídeo | Rosalía llança aquest dilluns a les 17.00 hores ‘Berghain’, la primera cançó del seu nou disc ‘Lux’

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

Les seves composicions brinden divagacions sentimentals, incursions eroticofestives (‘Camino del sur’ és gairebé ‘porno’) i alguna clau filosòfica, com a ‘La note d’à côté’. «Parla de l’error, de tocar la nota del costat i encertar. I de la meva vida, fent una mica de psicoanàlisi», explica. A la peça titular cita de passada la «barbare Barcelone». Home, ¿tant? «Doncs sí, això de cremar mobiliari i aixecar llambordes perquè el President diu ‘apreteu, apreteu’... ¡Una ciutat tan senyorial, una vella dama!».  

Així que el procés acaba traient el cap de retruc, tot i que Vilallonga no vol veure’s com a símbol del no independentisme. «A mi, la idea de la independència m’és igual. No crec que hi sortíssim guanyant gaire, però és respectable. El problema és com es fan les coses», declara. I espera que les seves cançons capturin l’oient en un moment en què «a ningú li interessa la música per si mateixa», observa. «Agrada un cantant perquè ha superat una drogoaddicció, o perquè abans era peó paleta, o perquè forma part d’un corrent polític...», fa notar. «Massa factors extramusicals. I amb les xarxes, pitjor: compta el més irrellevant».